Un Green New Deal per a la UE

No podem tancar els ulls i els pulmons al que està passant

En moltes capitals del món es parla d’un Green New Deal. La idea, sorgida fa poc als EUA, rendeix tribut al programa visionari de recuperació econòmica llançat pel president Franklin D. Roosevelt el 1933. Però Europa també pot i ha de tenir-lo.

Fa temps que Europa està compromesa amb el medi ambient. El primer programa conjunt en aquest camp data del 1972. El 2005 la UE va crear el primer pla de comercialització d’emissions, que segueix sent el principal mercat de carboni del món. I el 2015 va anar al capdavant en la negociació de l’acord climàtic de París, comprometent-se a retallar les seves emissions de gasos amb efecte hivernacle en un 40% en relació als nivells del 1990.

Però no n’hi ha prou. Les abelles i altres insectes estan desapareixent. La contaminació dels microplàstics s’ha generalitzat. Les creixents temperatures podrien fer desaparèixer el gel de l’Àrtic el 2050 i agreujaran els incendis, les sequeres i les inundacions que Europa ja està experimentant. I amb més contaminació ambiental augmentaran les morts per malalties respiratòries.

Amb tot, hi ha motius per a l’optimisme. Cada vegada més gent està disposada a actuar, com els estudiants que prenen els carrers d’Estocolm, Praga, Brussel·les i Milà cada divendres. Les empreses també entenen cada vegada millor els beneficis de la nova economia verda. Són els polítics i la política, tant a nivell estatal com europeu, els que van endarrerits. Ha arribat, doncs, l’hora d’aprofitar l’impuls popular per fer de l’Europa Verda la prioritat número u en els pròxims anys. I per aconseguir-ho caldrà centrar-se en tres àrees principals.

Primer, l’any 2050 Europa ha d’esdevenir una economia neutra pel que fa a emissions de carboni. Si volem limitar l’escalfament global a 1,5 °C en relació a l’era preindustrial, no tenim alternativa. Això implica invertir massivament en mobilitat, edificis eficients en matèria d’energia i renovables, i en tecnologies clau com les bateries d’hidrogen, noves generacions de panels solars i química ecològica. També vol dir aplicar límits estrictes d’emissions de CO 2 al transport de passatgers, al transport públic i al transport comercial marítim i aeri. I vol dir transformar Europa, de bracet de la nostra indústria automotriu, en el primer continent de vehicles elèctrics el 2030.

Segon, Europa ha de liderar en l’ús responsable dels recursos i convertir-se en una economia veritablement circular que minimitzi les deixalles. A la UE, cada any es transformen 8.000 milions de tones de materials en energia o productes. I només 600.000 tones tenen origen en el reciclatge. Hem de fer les coses millor. A més de complir amb la nostra estratègia pel que fa als plàstics, hem de centrar-nos en quatre prioritats: el malbaratament d’aliments i la bioeconomia, els tèxtils, la construcció i els béns de consum d’alta rotació. Podem començar, per exemple, amb una iniciativa de la Unió contra l’obsolescència planificada dels electrodomèstics i els dispositius electrònics de les llars.

Tercer, hem de protegir millor la biodiversitat. Segons el Fons Mundial per a la Naturalesa, les poblacions de vida silvestre han caigut al voltant del 60% a nivell global des del 1970. La conferència de l’any vinent de les Nacions Unides sobre biodiversitat a Pequín serà decisiva. Un cop més, la UE hauria d’anar al capdavant. Necessitem enfortir la legislació de la UE sobre la protecció de les espècies i implementar un pla ambiciós per a l’economia blava i la preservació dels nostres mars. I hem de llançar un veritable debat amb els nostres agricultors -no contra ells-, revisant els nostres estàndards i modernitzant la política agrícola comuna (PAC) per acompanyar la transició verda.

Aquest enorme canvi no tindrà lloc si els seus costos recauen desproporcionadament en els que tenen menys possibilitats d’assumir-los. Totes les mesures de la UE, per tant, haurien d’estar destinades a minimitzar els costos socials. Alhora, hem de seguir pressionant per una cooperació global efectiva i protegir-nos alhora de la competència deslleial. No té sentit que la UE tingui regles estrictes sobre pesticides o gestió forestal si els aliments i la fusta que importem es produeixen de maneres no sostenibles.

Els tres objectius podrien convertir-se en els pilars d’un Pacte de Sostenibilitat en el si del nou cicle de polítiques de la UE. En alguns sentits, hauria de ser tan important com el Pacte d’Estabilitat i Creixement que s’aplica a les finances públiques dels estats membres. Els nostres deutes ecològics són igual o més importants que els nostres deutes fiscals!

Per aconseguir els seus objectius, un Pacte de Sostenibilitat exigiria una acció concertada en matèria de clima, comerç, impostos, agricultura i innovació. La UE no ha de tenir por d’utilitzar el seu poder regulatori. Per exemple, podem accelerar la innovació proambiental expandint l’abast de la legislació sobre disseny ecològic i exigint més responsabilitat dels productors en la fase postconsumidor de la vida dels productes.

També caldran enormes inversions. La Comissió Europea calcula que la UE necessitarà 180.000 milions d’euros d’inversió addicional cada any per complir l’Acord de París. És un objectiu assolible. El Banc Europeu d’Inversions ja és el principal proveïdor multilateral del món de finances climàtiques. El pressupost de la UE i el seu pla d’inversions podria impulsar encara més la potència verda d’Europa. Mitjançant la transparència financera relacionada amb qüestions climàtiques podem estimular les grans institucions financeres del món a desenvolupar el paper crucial que han de tenir en aquest repte. I, encara que els estats membre s’hi puguin resistir, hem de tenir un debat sobre impostos i subsidis als combustibles fòssils i sobre la integració de la sostenibilitat en la despesa pública.

Tot això no es pot fer d’un dia per l’altre. Però no podem tancar els ulls i els pulmons al que està passant. El millor moment per llançar un Green Deal de la UE va ser fa anys. El pròxim millor moment és ara.

Copyright Project Syndicate