Publicitat
Publicitat

Desigualtat: propostes barcelonines

“Cap societat no pot ser pròspera i feliç si una part dels seus membres són pobres i miserables” (Adam Smith, ‘La riquesa de les nacions’, 1776)

En el marc de la precampanya electoral, el candidat a alcalde de Barcelona per ERC, Alfred Bosch, va proposar tímidament (3/02/2015) crear un salari mínim de la ciutat un 26% més elevat que l’espanyol: 820 €/mes en comptes dels 648,6 euros. Ho justificava adduint que aquesta és la diferència entre el cost de la vida a la ciutat i a la mitjana espanyola, i en el fet que ciutats com Nova York i Londres havien establert salaris mínims propis.

Uns dies després (23/02/2015), l’alcalde i candidat per CiU, Xavier Trias, proposava la creació d’un salari mínim de la ciutat, el justificava per l’elevat cost de la vida a Barcelona i repetia que la mesura existia a Nova York i a Londres. Ara bé, no en precisava l’import i en canvi sí que deixava clar que seria voluntari.

Aquestes declaracions han passat desapercebudes al gran públic. Potser perquè cap dels dos candidats no hi acaba de creure.

En realitat, els casos de Nova York i Londres són molt diferents. A Londres el que hi ha, a banda del salari mínim estatal de 6,5 £/h, és un “salari vital” molt més elevat (9,15 £/h) però que, com el que proposava Trias, és voluntari. S’hi han acollit companyies que ho consideren important per a la seva imatge. Per la seva banda, la ciutat de Nova York voldria tenir, com moltes ciutats americanes, un salari mínim propi. Però no el té. El que ha aprovat l’Ajuntament és un salari mínim d’obligat compliment per a les empreses grans que ocupen edificis finançats amb diners municipals. Aquest salari mínim (13,3 $/h) és molt superior al de l’estat de Nova York (8,75 $/h), el qual, al seu torn, és significativament superior al federal (7,25 $/h).

Tanmateix, el que Bosch ha posat sobre la taula és una de les qüestions que més ens haurien d’importar.

Per començar, una mica més de context internacional, i, a partir d’ara, i per facilitar les comparacions, donaré cada xifra estrangera expressada en euros ajustats al cost de la vida a Catalunya.

A Espanya, el salari mínim d’un treballador eventual és de 4 €/h. Bosch proposava apujar-lo a 5 €/h. Més enllà dels Pirineus, el salari mínim és de 9 €/h a França i de 9,7 €/h a la Gran Bretanya. Alemanya n’acaba d’aprovar un per primera vegada, i l’ha fixat en 8,5 €/h.

Pel que fa als Estats Units, el salari federal és de 4,9 €/h, però alguns estats n’han aprovat de superiors. Califòrnia, per exemple, el té de 6,1 €/h i l’apujarà a 6,9 €/h a partir de l’any vinent; l’estat de Washington el té de 6,3 €/h, i el de Nova York equival a 6,9 €/h. En els darrers mesos, els ajuntaments d’algunes ciutats han aprovat salaris mínims superiors als dels seus respectius estats. Seattle, la capital de Washington, va aprovar-ne un de 10,2 €/h, un nivell que assolirà el de San Francisco a partir de l’any 2018. Pel que fa a la ciutat de Nova York, la cosa està pendent d’un debat entre el governador, que proposa establir-lo en 7,8 €/h, i l’alcalde, que el voldria a 8,8 €/h.

De fet, el salari mínim està en el centre del debat sobre la desigualtat als Estats Units. Perquè ens fem una idea de la seriositat amb què s’aborda: l’alcalde de Los Angeles té sobre la taula un estudi encarregat a la Universitat de Berkeley sobre l’impacte que tindria que la ciutat aprovés una pujada a 9 €/h a partir de l’any 2017.

Insisteixo que totes les xifres anteriors estan en euros ajustats al poder de compra català; és a dir, que són comparables amb els nostres 4 euros, i que tots són salaris mínims d’obligat i general compliment.

Amb el que ha quedat dit hauria de ser clar que a Occident els moviments per apujar el salari mínim estan aconseguint èxits que són bastant més substanciosos que els que suggeria Bosch. Per què?

Es tracta d’un reflux intel·lectual. A principis dels vuitanta l’opinió pública anglosaxona es va deixar convèncer que el millor salari era el que lliurement pactessin empresaris i treballadors. El salari mínim es va considerar una antigalla. Ni ell ni els que el percebien estaven de moda.

Tres dècades després, el problema no és només que les diferències entre el que cobren els executius i els senzills treballadors hagin esdevingut grotesques, és que els fills de l’honrada classe mitjana que es va deixar entabanar estan cobrant salaris de misèria. En conseqüència, ara és el neoliberalisme el que comença a estar desprestigiat com a fórmula per construir una societat decent.

Els nostres polítics i empresaris no es cansen de repetir que Barcelona és una ciutat d’èxit. No ho serà mentre tingui tants treballadors cobrant salaris tan baixos com els que cobra el personal que neteja les habitacions dels seus hotels.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT