CRÍTICA TV

Tots ben junts

A tota hora emeten en diferents canals de televisió l’anunci de Movistar+ que explica la fusió entre Canal+ i Movistar TV. És d’aquells espots que ja no se’n veuen gaires per la seva espectacularitat. Retraten un paisatge fantàstic, corprenedor, amb aires de Joc de trons. Diferents altiplans amb la superfície coberta de gespa que queden separats entre ells per abismes infinits. Veiem com en un altiplà milers d’homes juguen a futbol però la pilota cau pels marges, en el no res. La veu en off diu: “Hi va haver una època en què l’entreteniment estava dividit en mons diferents. Separats els uns dels altres, gaudir era cada vegada més difícil”. I descobrim com en un altiplà gegantí hi ha centenars de dones que recorden les internes d’ Orange is the new black. En un altre, cavallers fantàstics. I en un tercer, una moto de gran cilindrada corre en solitari competint en la distància amb els cavalls del món del costat. La veu en off insisteix: “L’emoció era un sentiment incomplet”. I veiem com en un altre altiplà centenars d’homes juguen a golf sincronitzats mentre que en el del costat desenes d’individus juguen a bàsquet. Veiem com les boles de golf impacten en la cistella. Sensació de caos i desordre. La veu en off conclou: “Però un dia va passar alguna cosa...” i veiem com els altiplans tremolen i s’ajunten formant una terra compacta i unitària, i els milers d’homes i dones es barregen lliurement. Jugadors de rugbi s’interrelacionen amb soldats, futbolistes amb guerrers. Diferents esports i ficció s’uneixen en un sol món. L’anunci no pot ser més explícit i crida l’atenció. Una al·legoria espectacular de la fusió dels continguts. Plataformes distanciades que provocaven que l’espectador no completés mai el seu desig d’entreteniment s’uneixen en un món que t’ho dóna tot. I transmet la sensació d’una oferta inacabable. És al·lucinant com acaben girant com un mitjó les fusions mediàtiques perquè sembli que tots els seus moviments empresarials són només en benefici de les il·lusions de l’espectador, quan després el que passa és que si caus de quatre potes en el seu producte t’acaben xuclant la sang.

Fins que no puguem més. La cançó d’aquest estiu de TV3 es diu Junts. D’aquí unes setmanes estarem fins als nassos d’aquesta cançó, que a cada pausa publicitària ens martellejarà el cervell amb la tornada. El que té gràcia, i no sé si és al·legoria, és que en el màxim apogeu de la llista unitària la cançó de l’estiu de la tele pública repeteixi, insistentment, com un mantra, “Junts arribarem més lluny”.