CRÍTICA TV

Les postals carrinclones de Jordi Évole

D’acord que cal normalitzar, però potser a aquestes altures del 2018 cal anar una mica més enllà

Antena 3 ha emès fins ara, en 'prime time', dos programes produïts per la productora de Jordi Évole que s'escapen de la línia habitual més comercial d’una televisió privada. El periodista hi apareix de manera testimonial a l’inici. Enceta l’entrevista amb algun dels testimonis i després desapareix. Un sistema estrany, una mena d’esquer per atrapar l’espectador a l’inici i a continuació fer-se invisible. Un reclam que transmet poca elegància: un cop ha tret el nas amb finalitats estratègiques, sembla que se’n desentengui.

El primer programa (‘Hasta los cien y más allá’) tenia, com a fil conductor, una àvia centenària per reflexionar sobre la vellesa. El d’aquesta setmana (‘Familias reales’) era una miscel·lània de famílies que surten de l’estereotip clàssic: parelles amb fills de matrimonis anteriors, relacions de tres persones amb descendència compartida, un pare transsexual, una parella sense fills, mares solteres amb criatures adoptades o una parella gai que amplia la família a través de la gestació subrogada. El programa exposava un fet que, de tan obvi, potser era innecessari: ens explicava la ‘normalitat’ d’aquestes famílies més enllà de la peculiaritat dels seus vincles. Una de les participants, filla de dues dones, li deia a Évole que quan la gent s’encurioseix tant pels detalls de la seva convivència semblen "visitants d’un museu”. I aquest era el problema: el programa et feia sentir un 'voyeur' sense que, com a espectador, necessitessis que aquelles persones t’aclarissin que són com tothom. Les famílies que participaven en el programa no tenien cap problema ni semblava que n’haguessin tingut mai. Com a espectador, tu tampoc tenies cap inconvenient ni senties cap escàndol per les seves circumstàncies. Aleshores pensaves si el programa potser anava dirigit a un sector de l’audiència que sí que té prejudicis envers aquestes opcions de vida. D’acord que cal normalitzar, però potser a aquestes altures del 2018, a nivell televisiu, cal anar una mica més enllà a part d’ensenyar el catàleg de singularitats i demostrar que són bona gent amb una vida normal.

Els reportatges d’Antena 3 avalats per Évole són simples postals de personatges, sense que el programa aporti res més que el que és obvi

Amb el programa de la vellesa, passava una cosa similar. Més enllà de la tendresa que provocava aquella àvia tan maca, no sabies què et volien explicar. De moment, aquesta sèrie de programes són terriblement plans, fàcils i molt carrinclons. Tots dos reportatges desprenen una mena de subtil exemplaritat, una discreta moralitat emocional: el respecte a la gent gran, la tolerància amb la ruptura dels estereotips. Els reportatges d’Antena 3 avalats per Évole són simples postals de personatges, sense que el programa aporti res més que el que és obvi: gent corrent que t’explica que viu com vol. Tot sigui dit de passada, potser respecte a la maternitat subrogada esperava, de l’equip dl’Évole, un projecte periodístic més ambiciós i complet i no un idíl·lic quadre de costums.