CRÍTICATV

El 17-A segons els Mossos

MÒNICA PLANAS
MÒNICA PLANAS Periodista

Amb motiu del primer aniversari dels atemptats, TV3 va emetre divendres al vespre un programa especial. Més que una necessitat informativa, l’espai més aviat complia amb el protocol de servei públic de recordar l’efemèride. A nivell de vídeos i imatges era una compilació del que havíem vist en els informatius els últims dies, i el contingut va ser més aviat reiteratiu. Ja se sap que tant la televisió com els espectadors són els que necessiten, davant de grans tragèdies, una recreació mediàtica en els fets.

L’especial 17-A, un any després el va presentar Xavier Graset, lent com sempre amb els seus “Eeeeem” enmig de les frases. Les periodistes Anna Teixidor i Fàtima Llambrich van col·laborar-hi puntualment, oferint síntesis més afinades dels fets i preguntant sobre aspectes més concrets.

Més enllà de les entrevistes als diferents cossos de seguretat i assistència, que intentaven aprofundir més en el que suposa l’impacte emocional, el plat fort del programa va ser l’emissió del reportatge que s’ha fet des del mateix cos dels Mossos d’Esquadra. Era una idea original de Patricia Plaja, excap de comunicació dels Mossos destituïda incomprensiblement pel govern espanyol. El vídeo, inicialment, estava pensat perquè fos emès en la celebració del Dia de les Esquadres, quan els Mossos reconeixen els mèrits professionals del cos. Però aquest any no es va celebrar i, per tant, la televisió pública ha acabat sent una alternativa que n’ha ampliat la repercussió. És interessant veure com els mateixos Mossos decideixen explicar la seva pròpia història.

El reportatge té aire de thriller èpic, pel que fa a la música i els rètols de situació. També perquè s’hi inclouen les gravacions internes del cos que alertaven dels fets, que generen un impacte important per la veritat i intensitat que transmeten. Té el lògic privilegi de comptar amb els membres del cos que van estar implicats d’una manera més directa en els atemptats. Hi parlaven els mossos atropellats en el control de trànsit que Younes Abouyaaqoub es va saltar, els primers a acostar-se a la furgoneta abandonada al Pla de l’Os, els que van disparar contra el terrorista dies més tard a Subirats... Tots, per descomptat, protegint la seva identitat personal. El vídeo té una gran virtut: no mostra en cap moment ni un mort, ni un sol terrorista. Però s’entén tot. És una manera d’acotar el relat a la vivència dels Mossos, però també d’explicar d’una manera més directa i real el que implica la seva feina, no només a nivell professional sinó també personal i psicològic. Al final, com a culminació de caràcter simbòlic, es mostraven, puntualment, algunes imatges d’arxiu del major Trapero per destacar-ne la seva gestió, i es recollia, a mode d’epíleg, una frase seva. Un mètode subtil i discret de retre-li homenatge. Trapero va ser la figura més rellevant mediàticament fa un any i el gran absent en tot el relat posterior. Potser, en algun especial informatiu d’un 17-A futur, s’aconseguirà també el seu testimoni. Una peça clau i indispensable per reconstruir aquells dies.