Publicitat
Publicitat

Berlín sucumbeix a l’històric Barça del segon triplet

La capital alemanya se suma a Londres, París i Roma per coronar el club blaugrana, altre cop, al cim d’Europa

El Barça és el rei d’Europa. Altre cop. Amo i senyor del màxim tron europeu, l’enveja del panorama futbolístic mundial. Altre cop la referència, altre cop al cim des d’on no mirava als rivals des del 2011, quan va coronar-se com el millor equip del continent a Wembley davant el Manchester United. Ahir, per idèntic resultat i gairebé idèntica dinàmica, 1-3 amb primer avantatge, ensurt amb l’empat i posterior doble resposta, va tombar un Juventus molt més combatiu que llavors el quadre anglès, però, com fa quatre anys els Rooney, Giggs i companyia, els piemontesos van haver de mirar-se des de la gespa el moment més gloriós del seu rival: el d’alçar la Lliga de Campions al cel de Berlín. Ho va fer, en el seu comiat perfecte, Xavi Hernández, segons abans de ser menjat per una munió de confeti i la passió dels seus companys, entregats a la festa al podi de la llotja de l’Olympiastadion. Era l’hora de deixar anar totes les tensions, ja definitivament, sense cap més partit pendent, després d’una temporada històrica en què el Barça s’adjudica els tres títols en joc. El triplet. El segon del club, només sis anys després d’aconseguir l’únic del qual es presumia. El Barça ja és, des d’ahir, el primer club que ho ha pogut fer en dues ocasions.

Potser per això, una hora després que l’àrbitre xiulés el final i esclatés la bogeria blaugrana, Luis Enrique va ser aclamat pels fidels seguidors que encara cridaven a l’estadi, i que el van acompanyar en el seu últim volt per la gespa olímpica. L’asturià, en la temporada del seu debut a la banqueta blaugrana, i encara amb el seu futur per resoldre, ha imitat Pep Guardiola en l’èxit d’endur-se Lliga, Copa i Champions. Una fita que semblava única, i que ahir va repetir-se, i en l’última gran capital europea que quedava per afegir-se a la llista de Londres, París i Roma, on ja s’havia posat la bandera de campió. Ahir a la nit, i finalment sense pluja, Berlín va cedir al talent blaugrana per colar-se amb orgull en els llibres d’història culer.

Un dia llarg, una nit eterna

Que alguna cosa grossa passaria ja s’intuïa pels carrers de la moguda Berlín des de primera hora del matí. Era un avís. “Guanyarem, guanyarem, guanyarem!”, era el senzill i premonitori càntic que servia per encendre els motors a la Breitscheidplatz, a tocar de l’església de la memòria que es conserva mig derruïda de la guerra, lloc on la UEFA havia previst que es concentressin els aficionats blaugranes. La cervesa i els refrescos de mig matí convivien amb els dolços per esmorzar, o fins i tot amb els gelats, per digerir millor els sorprenents 30 graus que fonien la capital europea. Petits grups de barcelonistes amb bufandes, banderes i samarretes, moltes blaugranes, però també moltes amb els colors de la senyera, començaven a tenyir la ciutat alemanya, que els acollia amb una barreja de timidesa i fredor. Fins i tot distància, com si molestés la irrupció de tants seguidors, de cop i volta.

Aficionats blaugranes camuflats de turistes rondaven la base de la Siegessäule, passejaven per la immensa avinguda del 17 de Juny, es feien selfies a la porta de Brandenburg o omplien les terrasses de la Friedrichstrasse per menjar. Al metro de camí a l’estadi, ple a vessar, l’ambient es va animar, passant del tour al futbol. Se sentia olor de final. S’acostava l’hora decisiva. Però no hi havia nervis. Hi havia la confiança cega d’haver-ho fet ja un cop i saber com s’havia de repetir.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT