Les dues cares del rendiment i la motivació

BarcelonaTot és com un ball inestable, una muntanya russa que puja i baixa cada dia. L’actual Barça s’ha acostumat a viure entre l’eufòria i la depressió. Un bon resultat i una actuació il·lusionant creen un bucle d’optimisme que, un parell de partits després, un mal resultat i un rendiment insípid transformen en un descens que fa vertigen. Els revolts avancen i l’atracció no s’atura. El vestidor no troba el control per estabilitzar el seu joc un parell de jornades. “Hem de trobar l’equilibri. No és bo ni deixar-nos portar per l’eufòria ni encallar-nos en el drama”, analitzava Mascherano després de golejar l’Osasuna.

A les portes d’un Madrid-Barça que el vestidor ha etiquetat de final, el barcelonisme es pregunta quin Barça trepitjarà la gespa del Santiago Bernabéu. La cara A o la cara B. Les estadístiques diuen, d’una banda, que els homes de Gerardo Martino no han fallat en cap dels partits importants del curs. I, en paral·lel, que en els últims set desplaçaments de Lliga el Barça mai ha començat avançant-se en el marcador. Va perdre 1-0 a San Mamés, va haver de capgirar un 2-0 a Getafe, va empatar a zero al Calderón, va igualar el gol de Vyntra al Ciutat de València, va neutralitzar el d’Alberto Moreno a Sevilla, va caure 3-1 a Anoeta i va ensopegar a Valladolid.

Organització o ganes?

El rendiment de l’equip no és estable i la confusió s’amplia quan s’intenten trobar les causes de tanta inestabilitat en un Barça acostumat a rodar sempre fi. “El rendiment el donen dos factors: l’estratègia i la motivació -explica Xesco Espar, expert en alt rendiment i exentrenador del Barça d’handbol-. I sovint el Barça em transmet més una sensació de desordre que de falta d’ambició”. De tota manera, Espar reconeix que el “despisten” les últimes bones actuacions, sobretot la del City, i es pregunta si al problema de l’organització tàctica s’hi afegeix també un factor emotiu d’un grup abonat a l’èxit. “No conec cap jugador que jugui sense ganes. La pregunta és a quin nivell d’intensitat està el jugador. ¿L’han preparat bé per al partit? ¿Se sent prou segur? La motivació apareix quan els rols de cada jugador estan clars. Com més automatitzadament juga un equip, més alliberat està després per gestionar un problema”, conclou.

La mateixa tesi la manté Joan Vives, psicòleg de l’esport, que també apunta als entrenaments com a principal font de motivació de la plantilla. “La millor manera de motivar un equip és marcar un pla de treball per assolir els objectius que l’ajudin a ser i competir millor. És el que l’ajuda a tenir més estabilitat emocional i més confiança”.

El com, no el què

Fa dues setmanes Martino va disparar les alarmes quan va deixar anar que no necessitava motivar els seus futbolistes, que ho feien sols. “Crec que es referia a estimular-los sobre què hi ha en joc -matisa Vives-. De fet, els psicòlegs recomanem no incidir gaire en aquests estímuls perquè provoquen falta o excés de tensió i, per tant, inestabilitat. Si un entrenador s’aprofita dels elements externs o significatius d’un partit especial, ¿quina motivació trobarà en un partit teòricament irrellevant? Com que un entrenador ja compta que un jugador variarà la seva motivació segons el tipus de partit, haurà d’intentar buscar la màxima estabilitat possible. I la trobarà si incideix a treballar com jugar més que en el que hi ha en joc”.

Altres experts reivindiquen el factor motivacional com a motor principal del rendiment d’un equip d’elit. “És el factor diferencial. Ara tots els equips estan preparadíssims en els aspectes tàctics, físics o tècnics. L’esport no és una ciència, té molt d’emoció i la ment acaba sent determinant per marcar la diferència”, defensa Xavi Garcia, entrenador de bàsquet i coach esportiu. De tota manera, Garcia diferencia entre la motivació intrínseca, del jugador mateix, i l’extrínseca, en què el paper del tècnic és essencial. “És ell qui ha d’afegir elements, gestionar les rotacions i les dinàmiques col·lectives per mantenir adequadament les tensions competitives”.

“La motivació és l’excel·lència -sentencia Pep Marí, cap del departament de psicologia del CAR de Sant Cugat-, i la primera feina d’un gestor de persones consisteix a motivar els seus”. Aquesta afirmació apuntaria directament Martino com a primer culpable dels alts i baixos de l’equip. El vestidor, però, no refusa la seva responsabilitat. “[Que juguem millor o pitjor] depèn de nosaltres, que som els que juguem. No depèn de les ganes, però sí de si fem les coses com les hem de fer”, afirmava Mascherano. I Iniesta afegia: “Sempre sortim amb ganes, però de vegades no surten bé les coses i no sempre es poden corregir”.

No tot és la motivació

Seguint el fil que insinua Iniesta, Vives dibuixa la seqüència psicoemotiva que explicaria una derrota com la de Zorrilla. El context del xoc, per “repercussió i recompensa immediata”, marca un estat d’ànim poc idoni, amb una tensió “baixa” i una concentració “dispersa”. “Això no ajuda a rendir al màxim, i, si el partit es complica, el significat d’una derrota contra el Valladolid provoca un efecte estressant que fa que la tensió passi a ser més elevada del que és adequat. La concentració queda afectada, amb un excés de focalització en els efectes negatius del resultat. El rendiment segueix sent dolent, però per causes diferents que a l’inici del partit”.

Qüestió de fam

“Fa sis temporades l’equip tenia més gana de títols i no existien els alts i baixos que hi ha ara”, admet Garcia. Marí tira de metàfora per reforçar aquesta idea: “Com més gana tens, més corres per menjar. Si vas tip, no corres sempre”. De fet, en una entrevista per a la revista d’Audi feta pública ahir, Pep Guardiola admetia que va deixar el Barça perquè va adonar-se que “ja no arribava als jugadors” ni trobava com motivar-se a ell ni a l’equip després de tants èxits.

Espar no pot evitar partir de l’exemple d’excel·lència d’aquella versió blaugrana per explicar per què ara es viuen pics tan descompensats. “No tot és motivació. El rendiment és irregular quan la intensitat d’entrenament baixa i es perd la concentració en els detalls específics”, diu.