La injustícia lògica d’haver d’encaixar Neymar a l’onze
Pedro i Alexis perden el lloc en favor del talent i de més toc al mig
Martino va reconèixer que havia sigut injust amb Alexis i molt injust amb Pedro quan els va deixar a la banqueta contra el Manchester City per encabir Neymar a l’onze. I ho va dir amb aquella tranquil·litat de qui accepta que avui plou o avui fa sol sense indignar-se. Era la decisió més lògica, a priori, i ja l’havia hagut de prendre en l’altre partit gran de la temporada, el clàssic de la primera volta al Camp Nou, tot i que aleshores la fórmula amb Cesc de fals nou i Messi i el brasiler d’acompanyants en punta pretenia més aviat ser conseqüent amb l’estat de forma dels protagonistes en el primer trimestre del curs.
Avui el Bernabéu espera veure la versió formal del Barça, la de les cites decisives de la temporada. La d’Anoeta i la de l’Etihad Stadium. La que assegura el toc amb un migcampista incrustat a la línia ofensiva i sacrifica la profunditat més salvatge en favor d’un desequilibri més tècnic, més individual, més imprevisible. És com el Barça intenta retrobar-se amb la seguretat de dominar un partit i minimitzar el pànic d’estirar-se sense control.
Garantir control al mig
L’actual Reial Madrid, amb Bale, és més velocista al contraatac que abans però, amb Modric i Di María al mig, defuig menys la possessió. Ofereix batalla per la pilota. La reclama per iniciar, per triangular a tres quarts de camp. I és en aquest punt quan Martino se sent incapaç de descartar Cesc, Iniesta o Xavi en la construcció, i decideix que no hi ha debat entre Neymar, Alexis i Pedro per acompanyar Leo Messi a prop del gol. Semblen decisions fàcils. Però no ho són del tot.
En la convivència al mig del camp de Cesc i Iniesta, el Barça guanya receptors per al rondo segur però perd ordre d’atac. El manxec entén i respecta el triangle amb Busquets i Xavi millor que el d’Arenys, que dóna profunditat des de la desaparició i el desmarcatge. Iniesta, des de la conducció. Enviar el 8 blaugrana a la banda l’allunya del nucli de construcció, el distancia de Messi. El Barça, però, ho accepta i ho ajusta per acomodar les dues peces de la millor manera possible. Iniesta busca pilotes per dins, allibera el carril esquerre per a Jordi Alba i Cesc corre endavant, caient lleugerament a banda. L’equip es compensa com pot en atac però assumeix riscos -massa- en defensa. Entre altres coses, perquè per la dreta Alves segueix avançant per defecte i Neymar ha de canviar la seva habitual diagonal cap a dins per un joc més enganxat a la banda. Ningú acaba d’estar còmode, tot i que l’estructura intenti tenir sentit.
Sobre aquest esquema i a la dreta, Alexis crea espais i Pedro s’integra millor que el brasiler en la combinació per desbordar o seguir tocant. Però intimiden menys. I el clàssic és un duel de treure pit, de marcar paquet. De lluir les estrelles. De confiar en els que ja han sigut valents en altres visites. Potser aquest clàssic desesperat descobreix que l’encaix bo de Neymar no necessàriament ha d’implicar ser injust. Ni molt injust.
