De l'ampli ventall d'amenaces verbals que es poden esgrimir, "No m'estiris la llengua" és, sens dubte, de les més innòcues. Juntament amb l'altra clàssica "Això no m'ho dius al carrer", es tracta més aviat de rudimentaris mecanismes de defensa quan l'oratòria es queda curta.
Si l'interlocutor no especifica a quin carrer s'està referint, la coacció queda esvaïda en l'ampli nomenclàtor de qualsevol ciutat. Ningú diu "Això no m'ho dius al carrer Balmes 181 a les cinc de la tarda". El motiu és senzill: no té cap intenció de ser-hi. De la mateixa manera, quan algú ens adverteix que estirar-li la llengua podria resultar-nos perjudicial, podem estar ben tranquils. Si pogués ferir-nos amb algun argument, ja ho hauria fet.
De motius i excuses per rebentar cada dos per tres no ens en falten. El desgast que suposen anys de crisi eternitzada, l'aparent inacció política, la manca d'estímuls socials, la crispació recurrent... ens sotmeten a una tensió que, en situacions puntuals, pot portar-nos a l'extrem de perdre les formes. Llavors, per reprimir l'impuls primari de repartir garrotades a tort i a dret recorrem a les amenaces inconsistents. Ens veiem amb cor de deixar anar una atzagaiada que fulmini el nostre adversari. Però l'experiència demostra que quan t'estiren la llengua, sempre surt malparat qui ha parlat més del compte. Si, a més, el rival és astut i poderós, la derrota serà definitiva.
El problema el tenim quan apareix un ministre d'Educació i Cultura -amb evidents carències en ambdues matèries- que no només vol estirar la llengua, sinó que pretén arrencar-la de soca-rel. Aleshores, l'instint de protecció ens fa imprevisibles.
Amb la llengua en perill, segur que el més assenyat és mossegar-se-la per no exposar-la a perills innecessaris. Però ningú garanteix que això no acabi resultant més dolorós que jugar-se-la fins a les últimes conseqüències.
