EDITORIAL

Mare de Déu Senyor!

Magnum, el detectiu més seductor de la tele dels 80, és el 'Rar' d'avui

El recorregut fins a l’aigua era un autèntic infern. Havies de prendre la decisió fermament i no arronsar-te ni un instant. Tampoc es tractava de córrer esperitat, es tractava de caminar lleugerament, quasi levitant, per arribar al mar sense que les plantes dels peus es desfessin pel camí. Aquella sorra negra cremava de valent, era la sorra volcànica de les illes. En aquell temps Magnum, no Tom Selleck, Magnum, ja havia entrat a les nostres vides i d’aquella manera com hi accedeixen certs personatges, que tenen la virtut de seduir-te des de la simpatia i el 'savoir faire' de tot barrut o vividor professional. Sempre amb un somriure, sempre amb tocs de complicitat. Per ser un bon vividor cal no perdre mai la calma. No hi ha gens de pressa. De fet, no hi ha res millor a fer. Tampoc has de tenir preferències, a vegades a l’habitació no hi ha vistes, el cotxe no serà un Ferrari i el vi serà cervesa. En qualsevol cas ha de ser de franc, que al cap i a la fi és l’important, i que aquell bitllet de cent euros estigui intacte, que no és bescanviï mai. El Magnum tenia totes aquestes qualitats i amb la veu de José Luis Sansalvador encara més. Si em preguntes alguna investigació de la sèrie, alguna trama, no en tinc ni idea. Ara bé, la seva manera de viure, el seu estar i la relació amb el Higgins van marcar una època, tonteta, però al cap i a la fi entranyable. Per aquest motiu el tenim avui aquí, per rememorar aquelles tardes d’estiu en què aquell senyor fornit i pelut de camisa de flors et mirava amb sornegueria i per uns instants pensaves que et parlava directament a tu, allà mig adormit amb els peus escaldats.