La unió ha sobreviscut, i de manera prou còmoda, finalment. Escòcia seguirà formant part del Regne Unit i el títol de Sa Majestat Isabel Segona romandrà intacte: reina, per la gràcia de Déu, del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord i dels seus altres reialmes i territoris, cap de la Commonwealth i defensora de la fe. Deunidó: aquesta tirallonga enclou molta història i estabilitat. L’alleujament és palpable. La lliura cotitza a l’alça. David Cameron, el primer ministre conservador que ho ha arriscat tot, respira tranquil.
Una majoria clara del 55% dels escocesos va rebutjar la independència en un referèndum que té molts mèrits. Posar la democràcia en qüestió està de moda. Va néixer morta després de la Primavera Àrab; als Estats Units, està paralitzada per la discòrdia; cada vegada es doblega més als dictats dels diners i es mostra vacil·lant en els seus processos, en oposició als sistemes autoritaris de la Xina i de Rússia. A més, sovint és incapaç de generar creixement o de posar fre a l’increment de les desigualtats. La democràcia s’ha convertit en el nen problemàtic del segle XXI.
Aquest referèndum, en què ciutadans lliures van expressar la seva voluntat en relació a la possible ruptura del Regne Unit, ha estat un recordatori contundent de les virtuts de la democràcia. La participació va ser alta. Es va imposar el civisme en el desacord. El yes i el no es van enfrontar, i després van fer una cervesa. En paraules del ja exlíder nacionalista escocès, Alex Salmond, el referèndum “ha estat un triomf del procès democràtic”. Més de dos de cada cinc escocesos van votar a favor de la independència. Molts d’ells eren pobres o passaven dificultats, o totes dues coses.
Un altre mèrit d’aquest “procés democràtic” és que ha posat de manifest el sentiment d’alienació respecte d’una Londres frívolament pròspera que es mira el melic i dels fills de bona família del Partit Conservador que governen el país. Escòcia no ha volgut anar pel seu compte, però tampoc no vol seguir igual. Cameron haurà de complir la seva promesa de transferir de manera radical noves competències a Escòcia i a altres zones del Regne Unit, si té intenció de respectar el resultat de la votació. La tecnologia ho fa possible en gran manera. Permet que la democràcia s’acosti al poble, en cert sentit, com a la ciutat estat d’Atenes, ara fa 2.500 anys. Aquest ha de ser el futur de la democràcia. Espanya s’equivocaria si negués a Catalunya la possibilitat de convocar una votació semblant. La unió només pot afirmar legítimament que fa la força si està disposada a sotmetre’s a la prova de les urnes. La independència d’Escòcia hauria sembrat el caos durant un cert temps, però imaginar Escòcia com a estat no era pas més difícil que concebre una Catalunya independent.
La tolerància i la sensatesa són les virtuts sobre les quals reposen els fonaments del Regne Unit. L’altre dia escoltava la BBC i es va passar de parlar sobre Escòcia a parlar del judici a la Xina d’un destacat acadèmic uigur acusat de separatisme, un delicte que es pot arribar a castigar amb la pena de mort. Ilham Tohti, una veu crítica amb les polítiques xineses que afecten la seva minoria, els uigurs, és considerat per la majoria un moderat que reclama que s’obri el diàleg amb l’ètnia han, la majoritària. A la Xina, el separatisme moderat equival, amb sort, a una pena de presó moderada en lloc de l’execució.
Pequín és la gran potència emergent del món i, en temps d’indiferència, el seu cas ens recorda que paga la pena defensar el que encarna el referèndum escocès. Votar no és pas una cosa de no res. És llibertat. Escòcia, una de les pàtries de la Il·lustració, ens ha donat una lliçó quan més falta ens feia. Aquest és un altre mèrit d’aquest referèndum.
Jo em vaig criar al si d’una família d’immigrants, a la Gran Bretanya de la postguerra. La meva família hi va arribar en un moment en què hi havia un gran reflux transcontinental sorgit d’un imperi en retrocés. En veure aquestes costes, molts s’han sentit com David Copperfield quan torna “a casa” amb la tieta Betsey Trotwood i li preparen un bon bany calent. Els prejudicis contra els nouvinguts han brotat inevitablement al Regne Unit i, de vegades, també la intolerància. Però les tradicions d’un país liberal integrat per pobles diversos han estat més fortes. Aquesta és la idea més important que ens trasllada aquest resultat.
Quan passejo per Regent’s Park, un lloc d’allò més agradable, i veig el minaret de la Mesquita Central de Londres que sobresurt, em pregunto: de debò és tan complicat? ¿Les diferents confessions no poden acceptar les creences de l’altre i unir els seus esforços per una causa comuna? De vegades en són capaces, però han de passar segles. Trobo d’allò més escaient que justament el dia que Escòcia va decidir honrar la seva identitat integradora, més de 100 imams britànics, organitzacions i ciutadans musulmans manifestessin per escrit “l’horror i la repulsa” que sentien pels assassinats de l’Estat Islàmic de l’Iraq i Síria, la veu del qual, durant les decapitacions, tenia accent britànic.
Escòcia ha donat una altra lliçó important a Cameron. És l’indret més europeista de la Gran Bretanya. La seva rebel·lia es devia, en part, a l’espectacle lamentable de veure Cameron jugant amb la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea en un intent de calmar el sectors més dretans i xenòfobs del seu partit. Si surt reelegit, ha promès que convocarà un referèndum sobre aquesta qüestió. La complaença, seguida del pànic pel resultat del referèndum escocès, no han reforçat pas la posició de Cameron, malgrat la victòria del no. És hora de dir sense embuts que les mateixes qualitats que s’han imposat a Escòcia -la sensatesa, l’interès econòmic, la tolerància, l’obertura, la diversitat i l’ecumenisme cultural- també són raons irrefutables perquè el Regne Unit segueixi formant part de la Unió Europea.
