Anna Broinowski: “És sorprenent tot el que tenim en comú amb els cineastes nord-coreans”

Anna Broinowski és l’autora d’una de les rareses més suggerents de l’Atlántida Film Fest: Aim high in creation!, un documental de denúncia sobre l’extracció de gas a Austràlia i els seus efectes contaminants, que segueix fil per randa les tècniques propagandístiques del cinema nord-coreà. Nascuda a Tòquio i crescuda entre les Filipines, Corea del Sud, el Vietnam, Birmània i l’Iran, aquesta cineasta establerta a Sydney va capbussar-se durant tres setmanes en els estudis cinematogràfics de Pyongyang per rebre consells dels especialistes autòctons. I, en el transcurs d’aquest procés d’aprenentatge, Broinowski va anar descobrint matisos que fan grinyolar alguns dels estereotips sobre la societat més aïllada del planeta.

Rodar una pel·lícula occidental amb les armes propagandístiques del règim més extrem del món. Com se li va acudir la idea?

El 2010 el govern australià va concedir una llicència a una companyia estrangera per perforar un parc a la vora de casa meva. Una bogeria. Gairebé al mateix temps em van regalar un manual sobre com fer cinema signat per Kim Jong-il, l’anomenat Estimat Líder. I vaig decidir combinar els dos elements. A Corea del Nord tots els films tenen un enemic imperialista o capitalista. Ja m’encaixava, jo també en tenia un: les grans corporacions del gas.

Com s’ho va fer per convèncer els nord-coreans que l’ajudessin?

Em va costar dos anys aconseguir-ho. Ho vaig plantejar com una experiència d’intercanvi cultural. I va funcionar. Gràcies a Nick Bonner, cap de Koryo Tours, em van garantir l’accés a la indústria del cinema.

I se n’hi va anar el 2012.

La primera visita va ser d’una setmana i sense càmeres. Abans volien comprovar si era de fiar. Mesos després hi vaig tornar amb tot el meu equip i el material de filmació. Ens va rebre un grup de directors, guionistes, actors i compositors triats per treballar amb nosaltres.

Van congeniar?

Quan m’asseia a parlar amb ells, comprovava que tenim moltes més coses en comú que no pas diferències. És el que més em va sorprendre de la meva estada. Compartim professió i ens entenem. Hi havia comissaris que em vigilaven, però també els meus interlocutors estaven controlats. Vaig fer-me amiga d’un dels directors, parlàvem en japonès i així ningú podia saber què dèiem.

El cinema nord-coreà és una gran eina d’adoctrinament. Poques subtileses es poden trobar als guions.

Cert, és un instrument de persuasió molt poderós, però la gent que vam conèixer no està interessada simplement a manipular les masses i fer-los empassar missatges polítics. Són com qualsevol altre cineasta al món: volen fer emocionar el públic, explicar-li històries d’amor, de gelosies, de temes quotidians.

Quins gèneres cultiven?

A Kim Jong-il li agradava mirar cinema occidental i va ampliar el ventall. A Corea del Nord també s’hi fan comèdies romàntiques, cinema negre, melodrames, gènere històric, fins i tot algun film de monstres. N’hi ha de molts tipus, però tots solen transmetre missatges molt simples: “El poble unit mai serà vençut”, “Cal sacrificar-ho tot pel bé de la pàtria i del líder”... Ells hi incorporen el discurs polític, però no és l’aspecte central de les seves pel·lícules. Són artistes i el que volen és explicar històries sobre la vida.

Al documental, mentre va descobrint els secrets del cinema nord-coreà, explica els efectes perniciosos del fracking a Austràlia.

Una de les ironies del film és que viatjo a un règim que tothom identifica pel rentat de cervell, la fam i els gulags i, malgrat tot, quan els mostro grangers australians plorant perquè veuen que estan destruint les seves terres, se’m queden mirant i em diuen: “Però com pot ser tan dolent el seu govern?”