Nadal d’avui amb versos de sempre

Acabem un any amb més incerteses que no pas esperances

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

Els poetes ens ofereixen una tan gran riquesa de poemes de Nadal que també en tenim per acompanyar els sentiments ambivalents que enguany ompliran aquests dies festius, alhora tan feliços i tan agredolços, tan plens de promeses i tan incerts, tan familiars i amicals i alhora tan tristos amb la nostra gent a la presó i l’exili, i tan estranys, amb el país amenaçat.

Ventura Gassol escrivia uns versos 'A Francesc Macià', que s’havia mort just un dia de Nadal, i que tant escauen ara als amics empresonats i exiliats: "Aquesta nit lluny de la llar paterna, / sense la mar, ni els fills, ni un trist bressol / té una claror de mort que m’enlluerna / i no voldria que em deixessis sol". Els presos i els exiliats són una ferida massa gran per celebrar un Nadal en la inconsciència d’una festa que cada any la publicitat ens dibuixa més frívola, més banal i més allunyada del seu sentit original. Per això cal tornar al Nadal de Joan Salvat-Papasseit per retrobar-ne el fons més autèntic (i, si us plau, proveu de substituir 'pobres' per 'presos'): "Demà posats a taula oblidarem els pobres / –i tan pobres com som– / Jesús és nat. / Ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i després de mirar-nos, arrencarà a plorar".

I és que acabem un any amb més incerteses que no pas esperances. Diu Josep Carner a 'Any Nou': "Ni l’astròleg sap, dia primer / u rigorós que un poc de vida ens dalla, / quines estrenes ens darà potser: / angoixa, amor, traspàs o revifalla". Uns temps imprevisibles que descriu molt bé Tomàs Garcés a 'Aire de Nadal': "El cel és ple de signes. / Ah, qui els sabés llegir! / Els àngels escrivien / amb fum esborradís". I, tanmateix, no pot pas ser que la incertesa paralitzi l’afany de seguir avançant. Particularment, aquests dies de calma poden ser els més propicis per fer cas a Joan Maragall a 'Els núvols de Nadal': "Tenebres de Nadal no sou tenebres; / més hi veig en vosaltres que no en el dia clar". I, sigui com sigui, podem escoltar Joana Raspall a 'Nadal': "Si aquesta nit sents una remor estranya / que, no saps com, t’obliga a mirar el cel, / i enyores el gust de mel, / i tens desig d’una pau que no enganya / (...) / almenys, tingues coratge / de seguir el teu camí amb el cor net".

Tanmateix, no és gens fàcil fer camí sense sentir-se trasbalsat per com un conflicte polític que es volia dels somriures i democràtic es torna aspre i autoritari. Mentre aquí es parla d’estovar el conflicte, allà l’han encabritat. Mentre allà demonitzen els nostres líders, aquí ens afeblim titllant-los de covards; mentre uns volen doblegar el país amb un 155 vigilat militarment, altres imaginen inútils batalles campals de carrer. Tant de bo Josep Maria de Sagarra tingués raó i n’hi hagués prou d’haver cantat 'El Noi de la mare': "Quan ve Nadal, la cançó del miracle / fa que tremoli l'esquena dels llops. / Fins els qui cremen i roben i maten, / si de menuts l'han sentida algun cop, / la volen dir i se'ls encalla la llengua, / la volen dir i els escanya la por!"

Sí, torna Nadal, i Miquel Martí i Pol ens demana una resposta rotunda: "Tot és misteri i claredat extrema. / Torna Nadal i torna la pregunta. / ¿Proclamarem la pau amb les paraules / mentre amb el gest afavorim la guerra?" Però és Caterina Albert (Víctor Català), que a 'Roses de Nadal' ens la respon amb un prec: "Roses, roses, roses, / roses de Nadal, / ¿potser fóra un símbol / vostre esclat triomfal? / ¿Una profecia per l’esdevenir / vostra coratgia / de brollar i florir / en l’hora terrible / de la malvestat, / quan tot lo sensible / de la Humanitat / cruix i s’esmicola / i es llança a l’abim; quan el món assola / el més bojal crim; / quan fins l’esperança / fuig alabatent / en la llunyanança/ negra i sangonent? / (...) / Roses, roses, roses, / roses de Nadal, / torneu-nos la vida, / lliurant-nos del mal!"