Impotència, error, fracàs, mentida

Hi ha opinions ben fonamentades en fets i d’altres que són una mera volada de coloms apriorística

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

S’ha anat instal·lant en alguns entorns sobiranistes la sospita que els esdeveniments d’ara fa un any van ser un engany en tota regla. És a dir, un enorme frau polític que es va aprofitar de la bona fe de molta gent disposada a donar-ho tot per l’autodeterminació del país. N’hi ha que ho sostenen a cara descoberta, i cal agrair-los la franquesa. Però, emmascarats a les xarxes socials, estic segur que també hi ha qui, de manera anònima i organitzada, està interessat a fer-ho córrer amb la intenció de desmoralitzar l’independentisme.

Naturalment, les crítiques honestes formen part de la llibertat per expressar opinions tant si són fruit de les pròpies conviccions personals, de bones o males vivències subjectives, d’emocions confessables i inconfessables, dels recels que neixen de mentalitats conspiradores, com si són opinions al servei de les diverses estratègies de la propaganda política. Les opinions són lliures, fins i tot quan es fonamenten en judicis d’intencions de terceres persones, un tipus d’especulació arriscada però que sol sortir de franc.

Tanmateix, si bé tot és permès, no totes les opinions tenen la mateixa legitimitat ni respectabilitat. Vull dir que hi ha opinions ben fonamentades en fets i d’altres que són una mera volada de coloms apriorística. I n’hi ha de ben travades argumentalment i d’altres inconsistents que fan aigües de dalt a baix. I n’hi de ben intencionades i d’altres que només busquen raons. El que és sagrat és el dret a expressar-se, però el pensament o l’opinió que aquest dret empara pot arribar a ser profundament menyspreable.

El que és sagrat és el dret a expressar-se, però el pensament o l’opinió que aquest dret empara pot arribar a ser profundament menyspreable

Des d’aquesta perspectiva, i en relació al tema que ens ocupa, considero particularment discutible que es converteixin les crítiques legítimes en judicis morals. Tot i que no ho comparteixo pas, posem que els líders polítics que fa un any es van jugar la pell –i els que els hi vam empènyer, esclar– haguessin pecat d’ingenuïtat i que la seva acció impotent els hagués dut a la desfeta. Posem que, a més d’ingenus, haguessin equivocat l’estratègia i se’ls pogués atribuir un greu error de càlcul en voler començar la ruptura amb un referèndum. Fins i tot hi pot haver qui, per impaciència, només hi vegi un fracàs rotund. Ara bé, passar de la impotència, l’error o el fracàs –que són judicis sobre fets– a l’acusació d’engany i d’haver-nos mentit cínicament, és un salt per al qual no trobo cap fonament sòlid.

Si, com alguns sostenen, els nostres líders eren uns autonomistes emmascarats moguts per la voluntat de fer fracassar la independència, estaríem davant d’un nou episodi de 'La vida de Brian' dels Monty Python, on mentre el Front Popular de Judea (sector oficial) felicitava Brian al peu de la creu pel coratge de deixar-se crucificar pel poble i li llegia un manifest d’adhesió, el Front del Poble Judaic se li suïcidava al davant per escarmentar... els romans! I s’hauria d’explicar per què en lloc de presó, el Regne d’Espanya no els ha donat la medalla de l’Orde d’Isabel la Catòlica.

Ironies a part, a mi m’és impossible d’acceptar la hipòtesi de l’engany i la mentida. Primer, pel llarg compromís amb la independència de les persones que van prendre decisions extremadament difícils en moments tan complexos. I després perquè es tracta de persones que no estan en condicions de defensar-se d’aquestes acusacions sense agreujar encara més la seva situació penal. Per això, trobo que dir que “no hi havia res preparat” és una verdadera infàmia.

L’independentisme, ja ho hem vist, ha perdut la por i és resistent a les amenaces. També suporta bé l’autocrítica i aguanta estoicament les desunions, dos esports nacionals que sabem portar fins al límit. Però crec que no es mereix que se’l sotmeti a una permanent crisi d’autoconfiança, i menys carregant contra els líders empresonats i a l’exili. Ho trobo irresponsable, però sobretot obscè.