El perquè de l’estat de confusió

L’autonomisme és ben mort, i el que hagi de venir encara no ha pogut néixer.

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

Gramsci, en una nota escrita el 1930 des de la presó, deia que la crisi consisteix en el fet que “el vell mor i el nou no pot néixer” i que “en aquest interregne es produeixen els fenòmens patològics més heterogenis”, una segona part de la sentència que sovint és traduïda més sintèticament així: “i en aquest clarobscur, sorgeixen els monstres”. No calen gaires explicacions per entendre per què és una de les frases més citades de Gramsci, i per què s’ajusta tant als temps polítics que estem vivint arreu del món, també al Regne d’Espanya i, esclar, a Catalunya.

Efectivament, aquí, l’autonomisme és ben mort, i el que hagi de venir encara no ha pogut néixer. Vet aquí l’explicació de fons de l'estat de confusió en què viu l’independentisme, però també la resta d’opcions polítiques, inclosos els molts que no tenen cap preferència clara. I, com suggereix Gramsci, havent desaparegut el mapa polític de l’autonomisme però sense conèixer encara la geografia d’allò que vindrà, ara és temps de tota mena de patologies o, si es vol, de tota casta de monstres polítics inimaginables només fa una dotzena d’anys.

És en el matís que els individus ens podem sentir més còmodes políticament, el que ens permet esquivar les topades frontals i on hi ha la veritable maduresa

En el nostre cas, l’interregne d’alta conflictivitat en què vivim ha polaritzat la representació de la vida política, paradoxalment, enfosquint-ne la percepció. Vull dir que la tensió que sembla convertir-ho tot en blanc o negre no serveix per, a través de la simplificació, veure-ho tot més clar, sinó que ho fa tot menys comprensible. Un món de blancs o negres és un món inintel·ligible. La realitat política ho és tot menys un joc de blancs i negres, de pros i contres. És un espai ple de matisacions, i fins i tot d’ambivalències i ambigüitats. És en el matís que els individus ens podem sentir més còmodes políticament, el que ens permet esquivar les topades frontals i on hi ha la veritable maduresa.

L’altra conseqüència paradoxal de l’actual interregne és que la polarització, en lloc d’aglutinar els actors polítics en els dos extrems confrontats com seria d’esperar, provoca una més gran fragmentació de la representació política. És una situació desconcertant que queda ben expressada quan, posem per cas, les crides franques a la unitat són interpretades pels que hi són convidats com ganes de provocar una desunió més gran. O quan l’oferta de diàleg és considerada una renúncia, si no una traïció. O quan des de sensibilitats obertament antipartidistes es lamenta la inexistència de lideratges polítics forts i se’n bescanten les formes suaus.

No és gens estrany, doncs, que en aquests temps de confusió, els intel·lectuals orgànics –confessos o dissimulats– tinguin tanta feina a inventar relats simplificadors per justificar l’inexplicable. I tampoc cal sorprendre’s del fet que les opinions independents siguin considerades sospitoses de deslleialtat si no se les pot engabiar en el blanc o negre del conflicte. És semblant al que passa amb l’acció política. Mentre que per a uns el Govern només es mou per l'obsessió de fer la independència, per a altres està endormiscat en un impossible autonomisme, per inexistent. Una confusió de discursos que, lògicament, també desconcerta l’opinió pública, com es pot veure quan –amb dades del CEO– mentre que del 2011 al 2018 creix en 11 punts l’opinió que el Govern no sap com resoldre els problemes del país, en el mateix període millora en 15 punts la percepció positiva que es té del funcionament de l’administració pública de la Generalitat de Catalunya.

L’actual estat de confusió, doncs, no és tant conseqüència de suposades actituds maldestres i incompetents o de males voluntats personals dels líders de les organitzacions, com d’un interregne polaritzat que esborra els matisos mentre força la fragmentació i permet l’aparició de monstres. No és que no hi hagi horitzons clars: és que s’han esborrat els camins i tot és una aventura. I no hi ha cap exploració que es faci amb un full de ruta previ.