Viure sense futur

La pregunta és si el món –ara sí– ja no tornarà a ser com abans

Estàtua amb mascaretes davant el Parlament Europeu a Brussel·les / OLIVIER HOSLET / EFE
SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

Una de les preguntes més inquietants que hom es fa en aquests temps de confinament és si aquesta pandèmia canviarà profundament –o no– el sistema econòmic i social i els nostres estils de vida quotidians tal com els hem conegut fins ara. I cap on! Mai –excepte els qui han conegut situacions de guerra, de pobresa extrema o veritables drames personals– no havíem viscut una crisi que afectés de manera tan directa la nostra vida de cada dia. Pot ser que aquesta pandèmia no sigui tan greu en les seves conseqüències a llarg termini com la del canvi climàtic, però, a diferència d’aquest, ha impactat tan brutalment sobre la nostra llibertat de moviments i en tota una colla de drets fonamentals que n’hem percebut més clarament l’amenaça.

No estic pas parlant del mateix impacte del confinament mentre duri, ni de les seves conseqüències immediates posteriors. No parlo de si hi haurà més embarassos o divorcis, ni de canvis en els sistemes de treball o en la dieta. Tampoc no em refereixo a les responsabilitats polítiques que es derivin de la seva gestió. Ni tan sols a les ferides que pugui infringir en alguns sectors econòmics o a les dificultats de recuperació. Tot això és molt rellevant, sí. Però ara parlo dels possibles canvis permanents en el model de societat, en el sistema social, cultural i productiu, en els models de relació personal i de socialització.

Les prediccions diuen més de les pors i les esperances de qui les fa que no pas de la realitat que pugui venir

Hi ha qui ho compara amb la passada recessió econòmica. Certament, ha fet més precari el mercat de treball, ha debilitat la classe mitjana i ha deixat marques resistents en els nivells de pobresa, que no és poca cosa. Però no sembla que hagi modificat d'arrel el sistema social ni l’econòmic. Fins i tot, després d’un cert terrabastall, el sistema polític també s’ha refet. I pel que fa a les expectatives socials, les pot haver ajornat, reduït, allunyat... però poca cosa més. La pregunta, doncs, és si el món –ara sí– ja no tornarà a ser com abans. 

Deixem de banda les inevitables temptacions moralistes que solen aprofitar qualsevol catàstrofe per retroalimentar-se. Aparquem també les demagògies patriòtiques, i no diguem les instrumentalitzacions partidistes. I prenguem distància –respectuosa– de tots els tòpics habituals sobre els comportaments individualistes i incívics, solidaris o heroics. Però ¿hem de fer cas de pronòstics com els de Gideon Lichfield, redactor en cap de la MIT Technology Review, que ha titulat “We’re not going back to normal” [No tornarem a la normalitat] el seu article del 17 de març? ¿Hem de fer cas dels seus pronòstics, que, seguint informes com el dels investigadors de l’Imperial College de Londres, suggereixen una “pandèmia permanent” que ens obligaria a passar indefinidament dos mesos de cada tres en confinament? ¿Pot ser que es produeixin restriccions greus i permanents en la nostra llibertat, amb una “vigilància intrusiva” que impliqui sistemes de control discriminatoris de la població de risc, i una “economia confinada” que transformi permanentment les formes de treball, de relació i de vida tal com les hem conegudes?

No cal que els digui que no tan sols no en tinc una resposta certa, sinó que ni tan sols m’atreveixo a inclinar-me per cap hipòtesi. Els pronòstics d’ara s’hauran de sotmetre al judici futur dels fets. A més, les prediccions diuen més de les pors i les esperances de qui les fa que no pas de la realitat que pugui venir. Però és l’acceptació d'aquest grau absolut d’incertesa el més angoixant de tot plegat. I més, des del meu punt de vista, davant la dificultat de trobar culpables directes del mal, per molt que alguns intentin encolomar-lo als seus enemics ideològics de sempre.

I acabo amb una altra pregunta: ¿aquesta incertesa radical sobre el futur, aquesta dissolució –esperem que transitòria– de l’horitzó, és nova o, senzillament, ens acosta a la que durant molts segles ha viscut –i encara viu en molts indrets del món– el conjunt de la humanitat?