Publicitat
Publicitat

Cas Esfondrament del Sistema

Ocultació de patrimoni, blanqueig i evasió de capitals, insolvència punible, frau i estafa són algunes de les fites més vistoses que distingeixen el currículum del senyor Gerardo Díaz Ferrán, expresident de la CEOE i factòtum de grans bunyols recents de l'alta empresa espanyola -Air Comet i/o Viajes Marsans- que, fent gala d'un esperit ecumènic encomiable, trepitjaven igual els drets i la dignitat tant dels seus clients com dels seus treballadors. Tot plegat li ha valgut, de part del jutge, una fiança de trenta milions d'euros de la qual pot presumir ben satisfet: ni Fèlix Millet, ni Jaume Matas, ni el duc Urdangarin, per esmentar només una tríada de filantrops de la mateixa casta i condició, haurien gosat ni somiar amb un compromís tan llustrosament onerós amb la justícia. I això que, de moment, l'única connexió mallorquina que se li coneix a Díaz Ferrán és la compravenda d'un xalet a Calvià a uns honestos ciutadans russos.

No fa tant de temps -concretament l'octubre de 2010, quan encara presidia la patronal espanyola a pesar dels escàndols Marsans i Air Comet, que ja havien esclatat-, Díaz Ferrán es permetia, amb didàctica arrogància, donar consells per sortir de la crisi. "Treballar més i guanyar menys" va ser la sàvia recepta que va eructar, i que com és notori reposava damunt les costelles dels assalariats, que acabaven de veure com el govern d'un partit que es diu socialista i obrer aprovava una reforma laboral per abaratir els acomiadaments. Naturalment i com prou sabem, encara faltava per venir el millor, però ja aleshores el pròcer Díaz Ferrán ho tenia clar: treballar més i guanyar menys. O bé, traduït a la bella prosa d'Andreíta Fabra, que ni tan sols va merèixer ni una mera reconvenció de part del seus superiors i companys de partit, que se jodan .

I això és el que fa la ciutadania: guanyar menys (però molt menys), treballar més (els pocs que encara poden) i fotre's (ben a fons i fins al mànec). Això sí: per molt que es foti, el personal continua tenint ulls i orelles. I així veu i escolta com, mentre l'atur segueix augmentant i les pensions es congelen, mentre es decreta una amnistia fiscal per a grans defraudadors que ni tan sols serveix per ingressar ni la meitat del que s'havia previst i la pressió fiscal augmenta implacablement sobre les classes mitjanes, mentre es comprova que totes i cadascuna de les promeses electorals del govern eren un cúmul de mentides divulgades a consciència i amb traïdoria, mentre passa tot això, va emergint dia rere dia la lletja realitat d'una elit dirigent (banquers, polítics, grans empresaris, prohoms d'institucions públiques i privades) insuportablement podrida i abocada durant anys i panys al lladronici i la cleptocràcia. Cas Palau, cas Mercuri, cas Creuer, cas Over Marketing, cas Gürtel, cas Palma Arena, cas Pretòria, cas Collons (de cérvol) i el que vostès vulguin. Cas rere cas ens aboquen a la darrera casuística: la de la indignació, la desafecció i qui sap si la de la desobediència.

Riure, malgrat tot