VISCA EL SISTEMA

Baltasar Porcel, onze anys

Som contradictoris: Porcel ho era i ho reivindicava, com també ho feia Joan Fuster

"No sé per què tothom vol tenir raó sempre: jo no tinc raó gairebé mai, però m'és ben igual". Aquestes paraules me les va dir un dia en Baltasar Porcel tot conversant, i ara, quan ha fet onze anys que va morir, em semblen oportunes, perquè de cada dia fa més la impressió que tothom vol tenir la raó sempre: costi el que costi, caigui qui caigui i gairebé sempre, precisament, contra tota raó. Vull dir, contra tota lògica racional, sense cap mania de caure en l'absurd i la falsedat: la qüestió en tot cas és imposar la pròpia raó, i per a això hem inventat fins i tot termes nous, com fake news (que al capdavall tampoc no en tenen res, de nous).

No es tracta d'entonar lamentacions nostàlgiques, perquè la maldat i la baixesa han format part sempre de la condició humana. Però sí que sembla que hem passat dels temps líquids que va descriure Bauman a uns temps d'acer ferotgement depredadors, i que hem fet aquest pas sense ser-ne gaire conscients, segurament perquè les dues condicions –la líquida i l'acerada– es produeixen al mateix temps, encara que puguin semblar contradictòries. Som contradictoris: Porcel ho era i ho reivindicava, com també ho feia Joan Fuster ("les meves contradiccions són les meves esperances"), que no fa gaire també va fer anys, vint-i-vuit, que se'n va anar d'aquest món. ¿Ens estem desarticulant culturalment fins al punt que hem de recordar els nostres grans autors d'acord amb el repartiment assignat per les respectives comunitats autònomes? És a dir: ¿Porcel ha de ser recordat pels mallorquins, Fuster pels valencians, i així? ¿Cadascú amb el sant que li correspon segons la seva demarcació geogràfica, i prou? Si és així, no ens lamentem després (o no ens en sorprenguem, com a mínim) de la falta de coneixement de la pròpia llengua i cultura que veiem en molts ciutadans del Principat, del País Valencià i de les illes Balears.

Si fos viu Porcel tindria 83 anys, la qual cosa només vol dir que va morir prematurament. A pesar de no tenir raó solia opinar sobre el món en què vivia, a través de la seva columna de La Vanguardia. Se'l va acusar sovint de ser l'escriptor del pujolisme, encara que segurament ell contestaria que si de cas era el pujolisme el que havia coincidit amb ell: era una manera de defensar, pro domo sua, aquella idea de Hölderlin segons la qual allò que perdura ho funden els poetes (i no els polítics). En tot cas, és raonable preguntar-se com hauria vist la caiguda de Jordi Pujol, aquests noranta anys que ha hagut de fer enyorant les celebracions que se li haurien dedicat si ell mateix no hagués arruïnat el propi nom. O què hauria dit de l'1-O, o del canvi climàtic, o de les reivindicacions feministes. En els darrers temps es declarava a prop dels presocràtics, que és com dir dels pagesos, o dels que intenten viure d'acord amb el fluir de la naturalesa. Mentrestant, Cavalls cap a la fosca, Les primaveres i les tardors, Ulisses a alta mar, El cor del senglar o L'emperador i l'ull del vent segueixen sent algunes de les grans novel·les del seu temps, escrites en llengua catalana.