Publicitat
Publicitat

La catarsi que ve, o no

Segur que ha passat moltes vegades que una nit d’estiu, en un jardí de la part alta de Barcelona, un grupet de persones ha tingut una agradable conversa sota un arbre, i que la nit ha sigut suau, i la convocatòria s’ha fet amb motiu de l’aniversari d’una institució barcelonina o una cosa similar, i que els interlocutors vestien amb l’elegància obligada de l’alt perfil professional, o de lli els que han volgut passar abans per casa -que n’hi ha-, mentre el cava i els embotits anaven i venien, transportats per un servei uniformat i discret. El que no sé si ha passat tantes vegades és el que vaig veure i sentir fa uns quants anys en una nit com la que descric, just en el moment en què jo passava, uniformat i discret, al costat del grupet que conversava i bevia en harmonia sota una magnòlia: Iñaki Urdangarin s’inclinava des de la seva altesa, i, amb veu continguda i un mig somriure, regalava a la resta d’integrants del cercle aquesta confidència: “ Esto no lo sabe mucha gente, pero... en las entrañas del mundo del deporte hay mucho interés creado ”.

És cert: jo era el cambrer i ho vaig sentir i veure, i ell era Urdangarin i no era el duc imputat, encara. I va dir allò en un moment en què, si els càlculs no em fallen, la seva carrera de malfactor ja es trobava en una certa plenitud. Però aquella confidència, culminació del cinisme corrupte, va quedar flotant en l’ambient, innòcua, neutralitzada per la seva altesa i per la nit d’estiu, la magnòlia, el cava. Anys després, el que flota en l’ambient són -a banda del cas FIFA- els casos Bárcenas, Palau, EROs d’Andalusia, Nóos, fins a 1.700 causes amb més de 500 imputats o investigats, els aeroports buits i els AVE innecessaris, la llei mordassa, el comportament pestilent de certa premsa i del ministeri de l’Interior contra projectes democràtics legítims com el sobiranisme, la xivatada reconeguda però no castigada a la cèl·lula jihadista que investigaven els Mossos d’Esquadra.

Els fets que cal processar són tants i tan greus que tot plegat és indigerible. Si fóssim a França o a Itàlia, hi hauria uns dirigents que refundarien el país i donarien lloc a l’enèsima república. Però som a Espanya, un país amb un fet diferencial: que la catarsi col·lectiva l’ha d’empènyer la gent a empentes i rodolons, i que, per tant, no podem tenir garanties que cap dels intents en marxa pugui quallar. Els governs d’esquerres sorgits de les eleccions de diumenge passat miraran de ventilar la vida pública, però ho faran en condicions precàries, amenaçats per una difícil cohesió interna i pels atacs dels poders fàctics. El procés constituent espanyol que vol Podem, segons diuen les enquestes, no es podrà engegar. I el sobiranisme català, amb un sòlid 40% o 45% de suport electoral, està condicionat per uns partits que ni mostren unitat ni pensen posar el projecte de país negre sobre blanc fins després de la votació clau del 27-S.

Davant d’aquestes dificultats hi ha la temptació del pessimisme: de veure, amb melancolia, el fracàs escrit en els gestos entusiastes del manifestant. Però estic segur que qui avui encara parli des del cinisme corrupte que he descrit a l’inici de l’article, o qui es rigui del sobiranisme, o de Manuela Carmena i d’Ada Colau, comença, íntimament, a no tenir-les totes. I tem que tot plegat no hagi fet més que començar.

Riure, malgrat tot