LLIGA DE CAMPIONS

Més joc que gols en un empat frustrant (0-0)

El Barça es posa seriós però perdona la vida al Lió desaprofitant un munt d’ocasions 

Leo Messi contra l'Olympique de Lió / REUTERS

A la Champions, l’escenari més exigent, no n’hi ha prou amb una declaració d’intencions amanida de detalls positius. El Barça va fer un pas endavant en el retorn de la competició que somia en guanyar des de fa anys, però segueix encadenat a la maledicció dels partits fora de casa en eliminatòries, on ja porta tres anys sense guanyar lluny del Camp Nou. Suárez, la imatge de la desesperació, va acabar mossegant-se els llavis i colpejant la gespa del Groupama Stadium, frustrat a mesura que perdonava les ocasions que mantenen viu un Olympique de Lió inferior, però que també va acostar-se a la porteria d’un Ter Stegen infalible (0-0).

Malgrat que el Barça ho intenti amagar, el seu somni és la Champions. Els jugadors del Barça actuen com un amant abandonat que vol recuperar el cor de la seva estimada. O estimat. Un amant amb arrecades gegants que tota Europa admira i somia tocar. Els darrers mesos, el Barça no ha amagat que tenia el cap a un altre lloc. El tenia a la Champions. Jugava i guanyava partits de lliga sense engrescar, tot fent temps en espera del retorn de la competició que pot condicionar del tot la història del Barça de Valverde. Si no guanya la Champions, serà un apartat petit al capítol dedicat al Barça de Messi. Si guanya, la seva imatge acompanyarà aquella de Guardiola i Luis Enrique.

El Barça, des de la llotja al vestidor, des de l’oficina de Hong Kong a la seu de la Penya de Tivenys, sap que cal guanyar la Champions com sigui. Tenir una de les millors generacions de tots els temps i no guanyar més Champions no deixa de ser una gran oportunitat històrica perduda. I els jugadors, disposats a tornar a allitar-se amb la copa de la Champions al llit, van deixar ben clar a Lió quines són les seves prioritats. L’equip mig trencat, que no engrescava, dels darrers partits de lliga va cedir pas a un Barça altiu, orgullós. Però malgrat tot, un Barça amb problemes per marcar. I és que a la Champions, a mesura que avança la competició, el gol va cada cop més car.

El retorn de la Champions, marcat en vermell a l’agenda, arribava a un estadi modern, preciós, d’aquells en que just abans de veure els futbolistes, es veuen jocs de llum i música que escalfen l’ambient. Només queden 16 equips, els millors, i al Groupama Stadium es veien les cares els dos únics que encara no coneixien la derrota. Una etapa trampa en aquest ascens cap a la final del Wanda Metropolitano, ja que el Lió prefereix caminar sense la condició de favorit penjada de l’esquena, oferint les millors versions contra el Manchester City o el Paris Saint-Germain.

Roberto torna als orígens

El Barça en canvi, no amaga que és favorit, i per això Valverde va decidir retocar la pissarra per tal de millorar el rendiment de l’equip a la sala de màquines, al mig del camp. A Lió, Arturo Vidal, el guerrer incansable incapaç de transmetre pau als seus companys, va acabar a la banqueta ja que Sergi Roberto va avançar la seva posició al mig del camp, formant un quadrilàter amb Busquets, Rakitic i un Messi que endarreria molt la seva posició per cuidar la pilota. El Lió, jove i descarat, és com un lladre de bancs, d’aquells que si et pispa la bossa amb els diners, s’escapa tant ràpid que no l’atrapes. I en els primers minuts de partit, l’equip de Bruno Genesio ho va demostrar amb dos atacs endimoniats que van encendre encara més la caldera del Groupama Stadium. Marc-André Ter Stegen però, és fred com el gel i va evitar el gol amb un vol sense motor preciós. Una aturada clau, quan el Lió posava sobre la taula totes les seves armes.

L’aposta li va sortir bastant bé a Valverde. Apostant per jugadors amb molt de futbol a les botes, l’equip català va perdre poc la pilota, cuidant-la i frustrant mica en mica a un Olympique que va acabar massa trencat, víctima de dues de les grans armes que històricament ha tingut el Barça: pressió després de pèrdua i cuidar la possessió. El Lió, sense estirar-se en atac i sense defensar molt unit, cedia molts espais quan intentava sortir a la contra, espais que el Barça no va saber aprofitar. Suárez, incapaç de marcar a la Champions, no va entendre’s amb un Dembélé molt actiu. Les internades d’Alba, sempre oferint-se en atac, tampoc van traduir-se en ocasions clares d’un Barça molt superior que va acabar xutant des de la frontal.

El Lió, tal com havia fet a la primera part, va sortir a la segona part més endollat, provocant problemes a un Barça que s’anava ofegant mica en mica en els seus dubtes, conscient que estava fent bé les coses, però li faltava allò més important: marcar. Al futbol, com a la vida, tothom té un objectiu, i aquell del Barça era aconseguir trencar la mala ratxa golejadora fora de casa en partits d’eliminatòries europees. Però no hi havia manera. Malgrat posar-se elegant, escriure poemes d’amor en forma de jugades elegants i de buscar solucions amb el canvi de Coutinho per un Dembélé que havia anat desapareixent mica en mica, el gol no arribava, tot i que Luis Suárez en va tenir una de ben clara que va marxar-se a pocs centímetres del pal de la porteria de Lopes.

El Barça es va fer un fart de desaprofitar ocasions en un partit frustant pel resultat i per la sensació d’arribar sempre un segon tard, xutant un centímetre desviat. Jordi Alba, sempre llest per oferir la millor versió en els escenaris exigents, va mortificar un Lió que va acabar espantat, veient com Suárez, Alba o Messi es feien un fart de desaprofitar ocasions .I a la Champions, mai es bon negoci perdonar. El joc, sense gols, no permet guanyar la Copa ‘más linda’.