Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

El retorn de Guardiola m’incomoda

Tornar, com cantava Gardel, no és fàcil. El retorn de Guardiola és més complicat del que sembla. L’artífex del Barça més gran de tots els temps va aconseguir, en alguns moments, unir molt el barcelonisme, però el barcelonisme no existeix per estar unit, digui el que digui l’himne.

La figura de Guardiola va estar envoltada d’una santedat que en alguns moments va ser ridícula. El mateix Guardiola estava envoltat d’un país tan necessitat de referents internacionals que va perdre el cap. De sobte, llegir Martí i Pol o escoltar cançons de Manel convertien l’entrenador de Santpedor en un intel·lectual. I si ho pensem bé, tots seríem intel·lectuals segons aquest criteri. Altres el veien de president de la Generalitat per haver afirmat que cal llevar-se ben d’hora. Guardiola va fer-ho tan bé com a entrenador que va ser elevat als altars. És cert, no hi va ajudar gaire el paper de la directiva de Rosell, que el va convertir també en portaveu. Ni el paper dels mitjans de comunicació, encaparrats com estem, tants cops, a parlar de la vida privada dels professionals. En som culpables, en bona part.

Guardiola, però, té els seus detractors. Molta gent quedaria sorpresa de sentir les crítiques de persones que públicament feien veure que l’adoraven. Segurament el greu error amb Guardiola va ser voler-lo presentar com un sant, quan per entrenar un equip, en alguns moments, cal ser dur o injust. Guardiola, com absolutament tots els tècnics de la història, ho va ser quan calia. Molts dels seus enemics, però, eren enemics per egoisme, per ferides del passat. Perquè no podien ser els seus amics. Els grans enemics de Guardiola eren als despatxos del club (no tothom, que quedi clar) i a les redaccions de molts mitjans. Significatiu. Ara també hi ha gent que defensa que Guardiola està actuant i que en realitat, per exemple, no estima el país i actua de cara a la galeria per quedar bé. Altres consideren que va deixar abandonat el Barça. Tot és respectable. Com ho era la seva decisió de descansar després d’uns anys durs. Guardiola sempre ha tingut un estil molt diferent del de molts professionals del futbol, més sensible, més pròxim a altres esferes laborals.

Al final tot és ben senzill. Guardiola és el millor entrenador de futbol de la història. I un cop s’intenta convertir-lo en un referent moral s’obre la via per atacar-lo. Al futbol no hi busquem referents morals. La vida ens en dóna molts, de referents morals, fora del futbol. A Guardiola cal admirar-lo com a tècnic. Com a professional. Per com treballa, com ho viu, com vol millorar, com reacciona davant dels errors.

Ronaldinho, quan va tornar, va rebre l’escalfor merescuda, i mira que havia comès errors. Kubala va ser xiulat perquè va tornar vestit de blanc-i-blau, però el club no li va fallar després d’aquella rabieta. Samitier, que va vestir de blanc, va tenir sempre una casa al Camp Nou. Aquesta setmana torna el millor tècnic de la història del Barça. Mai n’he vist cap com ell. Mai he admirat un entrenador com ell. I per aquest motiu el seu retorn, ho admeto, m’incomoda, ja que una part de mi vol que aquest professional i el seu cos tècnic tinguin sort.

I no, no tanco l’article citant Llach. M’havia proposat no fer-ho. Admiro el Guardiola entrenador. El Guardiola persona -a qui conec menys que altres periodistes afortunats- sempre m’ha semblat un paio collonut, amb errades i encerts, com tu i com jo. Així, sense poesia.

Històries de superació esportiva