Tots ho sabem

La solució al conflicte és complicada però senzilla d'enunciar: no hi ha res més a fer que negociar

La resposta ciutadana a la sentència té un volum i una intensitat que és perfectament comparable a la de l’1 d’octubre del 2017 i dies successius. La indignació és gran i el seu perímetre separa amb escreix els límits ideològics de l’independentisme. Les mobilitzacions són eficaces, ben organitzades, pacífiques. Els responsables del Tsunami Democràtic han demostrat que portaven la lliçó ben apresa. Sembla que seran accions intermitents però continuades. La inestabilitat continuarà, sense que cap dels actors tradicionals del sobiranisme –govern, partits i entitats– se’n puguin atribuir el lideratge. La duresa de les sentències ha tocat la fibra d’una part molt important de la població catalana, i suposen un desafiament a l’Estat, encara que des de Madrid s’hagi intentat –sense gaire èxit– imposar la idea que el tribunal suprem ha optat per càstigs “suaus” que confirmen la situació de “privilegi” dels presos polítics que ja porten prop de 2 anys tancats.

Fent zàping ahir era fàcil veure l’abisme mental que separa l’univers mediàtic català i espanyol, i també el mur d’incomprensió que fa impossible que l’opinió pública espanyola es faci una idea real del que està passant a Catalunya. El greuge a Catalunya és tan intens com el sentiment de revenja a l’Espanya més inflamada. En termes demoscòpics, aquesta barrera segurament es traduirà en la ja anunciada pujada del PP i de Vox, i el previsible augment del vot independentista en les eleccions del 10 de novembre.

Precisament el context electoral fa molt difícil pensar en una solució immediata a un problema que el conjunt de la societat catalana demana resoldre a crits. La compareixença de Pedro Sánchez d’ahir, cega i sorda davant la reacció popular a Catalunya, indiquen que el socialisme espanyol (i el català) no està disposat a moure’s ni un mil·límetre per por de perdre vots enfront de les forces polítiques que han fet bandera de l’espanyolisme i la intolerància. Malgrat tot, ni Sánchez, ni cap futur president d’Espanya, pot aspirar a tenir un mandat exitós, ni tan sols normal, sense emprendre mesures per superar l’enorme fractura política i emotiva entre Catalunya i el conjunt d’Espanya.

La solució al conflicte català és molt complicada, però senzilla d’enunciar: No hi ha res a fer que no sigui negociar. Ho sabem tots. La unilateralitat va fracassar el 2017, i la derrota i/o desactivació de l’independentisme com a opció d’almenys la meitat de la població catalana fracassa dia rere dia. Això comporta dues dificultats enormes: primera, el govern espanyol ha d’admetre l’existència d’una contrapart –Catalunya, subjecte polític–. Segon, la solució ha de ser acceptable per una majoria de catalans, i això obliga a trobar fórmules imaginatives que poden ser insuficients tant per als independentistes més inflexibles com també per als que s’escuden en l’estricte respecte a la Constitució. Ara tenim una tercera dificultat: tancar la ferida oberta dels presos polítics.

Segueix l'última hora de les reaccions i totes les accions a la sentència del Procés