La capital

És la sobirania -i, per tant, la capitalitat- el que ha de donar a Barcelona les eines per esdevenir la ciutat que mereix ser

MAIG. Falten vuit mesos per a les eleccions municipals però la batalla de Barcelona ja és tema de portada. Això es deu a la renovació en el catàleg de candidatures, que afecta tothom excepte a l’actual alcaldessa, principal actiu del seu partit -sobretot després de la sortida d’escena de Xavier Domènech-, que haurà d’esprémer tot el seu carisma per compensar un balanç de mandat amb molts clarobscurs. És molt destacable el deix maragallista en la resta de candidats, començant pel mateix germà de l’exalcalde, Ernest, que serà l’alcaldable d’ERC en un intent d’aquest partit per demostrar que fa una aposta decidida per governar la capital, no només amb els seus votants tradicionals, sinó també amb un ampli segment de barcelonins que enyoren l’optimisme olímpic i la promesa d’un projecte ferm que, potser per primer cop, trenqui la falsa dicotomia entre barcelonisme cosmopolita i sobiranisme comarcalista, dues caricatures que han caducat fa massa temps.

El PSC, desheretat del maragallisme, no té un candidat clar i faria bé de triar-lo bé, perquè si Sánchez es consolida tindrà l’oportunitat de recuperar el terreny cedit a Ciutadans. En l’espai exconvergent sona amb insistència el nom de Ferran Mascarell, un altre maragallista que defensa la transversalitat, tot i que la seva maquinària electoral dependrà del PDECat (o de la marca que finalment adopti l’espai que es disputen els antics convergents i els puigdemontistes). Està per resoldre la iniciativa apartidista de Jordi Graupera, que no podrà liderar unes primàries de tot l’independentisme, però sembla comptar amb el suport de l’ANC i, en general, dels desencantats del vell full de ruta sobiranista.

VALLS. Ciutadans ha maldat per fer de Manuel Valls el seu cap de llista, però s’haurà de conformar donant suport extern a una candidatura unipersonal amb la qual l’ex primer ministre, pràcticament expulsat de la política francesa, pretén revifar la seva trajectòria política. Valls ha participat en actes d’Albert Rivera, però és prou astut per veure que com a cara de l’unionisme té poques opcions; la seva aposta -que compta amb la benedicció de part de l’establishment-és presentar-se com el candidat del seny, aquest concepte tan masegat i adulterat que en l’actual conjuntura té un evident caire conservador. Que Valls, un francès de cor i de cap, que amb prou feines coneix la ciutat que vol governar, sigui saludat des dels poders econòmics com la gran esperança blanca indica fins a quin punt existeix la por que Barcelona reelegeixi Colau o s’incorpori al corrent central del sobiranisme. Però, com tot el que fa Rivera, a la seva aposta se li veu el llautó: Valls vol instrumentalitzar Barcelona com Ciutadans vol instrumentalitzar-lo a ell, i aquesta maniobra té un to provincià impropi del nostre cap i casal.

CAPITAL. Barcelona és molt plural, però la gran majoria dels barcelonins creuen que la seva ciutat és una capital, i això regala als sobiranistes una part del seu argumentari. Cal capgirar la tesi dels que creuen que Barcelona s’ha de posar al servei del sobiranisme; és la sobirania -i, per tant, la capitalitat- el que ha de donar a Barcelona les eines per esdevenir la ciutat que mereix ser. Per això també és important que qui governi la ciutat tingui una posició prou centrada per dialogar amb tots aquells que defensen la democràcia, l’autodeterminació i els drets civils, socials i nacionals. Això no és fàcil, donada l’aversió històrica entre el món dels comuns i el món exconvergent, però sembla un repte fet a mida per a Ernest Maragall. Potser els pròxims debats dels nous pressupostos municipals, i els de la Generalitat, serviran d’assaig general.