La medalla d’or no compta

TRUMP. Mirem les enquestes amb desfici i hi trobem sigles i percentatges. Però les enquestes no són el retrat fidel d’un país, de la mateixa manera que un sistema de partits, fins i tot tan divers com el nostre, no reflecteix els corrents de fons de la societat. La política nord-americana del segle XXI no és només l’alternança entre demòcrates i republicans; és també la història del sorgiment del trumpisme i de com ha esquerdat el revestiment moral del sistema. De la mateixa manera, a Catalunya el ball de sigles no ho explica tot. El que està en joc el 14-F no és que un partit o un altre guanyi les eleccions. Perquè els ingredients del populisme són una mica a tot arreu, i tothom n’és grup de risc. D’entrada, el que ens ha de preocupar en primer terme és la ultradreta importada -la de Vox- i no pas els intents, molt minoritaris, de convertir l’independentisme en una mena de croada etnicista i antipolítica. Vox serà probablement força parlamentària; tot i així, està molt lluny del paper estel·lar que juga al Congrés espanyol, i ni tan sols afegint-hi el PP i Ciutadans podria jugar un paper, ni que sigui menor, en la política catalana.

ILLA. Comprenc la dèria per arribar primer a la línia de meta, però en política, quan hi ha tantes forces aspirant al podi, la medalla d’or perd molt de valor. I si no, que l’hi diguin a Inés Arrimadas, de la victòria a l’ostracisme en qüestió de setmanes. No et serveix de res ser el primer si estàs tan arraconat ideològicament que no pots pactar amb ningú. És una lliçó que Salvador Illa hauria de tenir ben present. ¿Quina diferència hi haurà entre quedar primer, segon o tercer, si la diferència de vots és mínima? Potser la foto a les portades de l’endemà i prou. Per governar a Catalunya cal saber teixir aliances, i ara mateix el PSC no té gaires opcions obertes. Amb el bloc espanyolista no suma. I amb el bloc independentista, les diferències semblen ara mateix insuperables. Hi ha abismes, comptes pendents; sobretot, hi ha el PSOE. No dubto que, amb Illa en lloc d’Arrimadas, es podrien firmar acords sectorials en temes estratègics de país. I és una gran notícia per allò que s’anomena el mentrestant! Però diria que, si no canvia el panorama, a l’actual ministre l’esperen els galons de cap de l’oposició. Potser per això va acceptar la designació “com a acte de servei”.

VALORS. També és comprensible que ERC i Junts competeixin fins a l’extenuació per quedar primers, o almenys per quedar al davant de l’altre. Però, insisteixo, el que està en joc no depèn només de qui obtingui més vots. Està en joc, per començar, el manteniment d’un principi bàsic, el de la dignitat de la política, la necessitat d’enfortir i prestigiar les institucions, encara que sigui com a palanca per superar-les. La moda populista (la pagueta, la tupinada, el tots són iguals, el discurs del descrèdit) pot seduir la nostra white trash, tant la independentista com l’espanyolista, i també alguns tertulians assedegats, i oportunistes de tota espècie, i aprenents de noucentista que creuen que el país els deu alguna cosa. Cal establir un cordó que mantingui arraconat, i innocu, aquest germen populista. I després, cal posar-se d’acord en principis bàsics, que comprometin una majoria del país: governar bé, forçar el diàleg amb Espanya, no renunciar mai a l’autodeterminació. Defensar les víctimes de la repressió. Pensar amb ambició. Assumir la pluralitat del país. Reforçar la llengua i la cultura. Etcètera. L’enumeració pot ser més llarga o més curta, tots hi podríem afegir o treure’n coses. Però aquesta llista ha d’existir, i hauria de sobreviure a la foto finish de la nit electoral.