Fora aquest mòbil, estúpid

Fa un cert temps, a l'Acadèmia Espanyola de Roma, jo intentava fer una xerrada; però una senyora projectava sobre el meu rostre una llum encegadora (per poder accionar bé la seva càmera de vídeo) i m'impedia llegir els meus apunts. Vaig reaccionar de la manera habitual, dient (com acostumo a dir als fotògrafs indelicats) que, quan jo treballo, ells han de deixar de treballar, per mor de la divisió del treball. La senyora va apagar la càmera, però amb aire d'haver rebut una ofensa.

Aquest mateix estiu a San Leo, mentre es llançava una preciosa iniciativa de la municipalitat per a la redescoberta dels paisatges de l'entorn que apareixen en els quadres de Piero della Francesca, tres individus m'encegaven amb flaixos i vaig haver d'apel·lar a les regles de la bona educació. Val a dir que en cap dels dos casos els que m'encegaven eren d'un programa de televisió de tipus Gran Hermano , se suposava que eren persones cultes que havien vingut voluntàriament a escoltar xerrades de certa profunditat. Amb tot, la síndrome de l'ull electrònic els havia fet descendir del nivell humà al qual segurament aspiraven: pràcticament desinteressats d'allò que s'estava dient, volien només gravar l'acte, potser per penjar-lo al YouTube. Havien renunciat a entendre el que s'estava dient per fer memoritzar al seu mòbil el que haurien pogut veure amb els seus propis ulls.

Aquest presencialisme d'un ull mecànic a costa del cervell sembla que ha alterat mentalment fins i tot persones caracteritzades, en altres circumstàncies, per la civilitat. Aquelles persones segurament van sortir de l'acte, al qual havien estat presents, amb unes quantes imatges (i haurien tingut una justificació si jo hagués estat una ballarina d'estriptis), però sense cap idea de l'acte a què havien assistit. I si, com imagino, van pel món fotografiant tot el que veuen, estan evidentment condemnats a oblidar l'endemà el que han enregistrat el dia abans.

He explicat diverses vegades com vaig deixar de fer fotografies el 1960, després d'una gira per les catedrals franceses, fent fotografies com boig. A la tornada em vaig trobar amb un seguit de fotografies mediocres i no m'enrecordava del que havia vist. Em vaig desempallegar de la càmera i en els successius viatges enregistrava només mentalment el que veia. Per al record futur, més per als altres que no per a mi, comprava magnífiques postals.

Una vegada, quan tenia onze anys, vaig ser atret per un insòlit clamor a la circumval·lació de la ciutat on estava evacuat. A distància vaig veure això: un camió havia picat contra una tartana conduïda per un pagès amb la dona al costat, la dona havia estat projectada a terra, s'havia obert el cap i estava estesa envoltada de sang i un escampall de substància cerebral (en el meu record encara horripilant era com si haguessin esclafat per terra un pastís de nata amb maduixes) mentre el marit s'hi abraçava udolant de desesperació. No m'hi vaig apropar gaire, estava aterrit: no només era la primera vegada que veia un cervell escampat per l'asfalt (i per fortuna va ser també l'última), sinó que era també la primera vegada que em confrontava a la mort. I al dolor i a la desesperació.

Què hauria passat si jo hagués tingut, com és el cas avui de tots els nanos, un mòbil amb càmera de vídeo incorporada? Potser ho hauria gravat, per mostrar als meus amics que jo hi era, i després hauria dipositat el meu capital visual al YouTube, per fer les delícies d'altres aficionats a la schadenfreude , és a dir, al plaer experimentat per les desgràcies dels altres. Després, qui sap?, si hagués continuat gravant desgràcies, potser m'hauria tornat totalment indiferent als mals dels altres.

En lloc d'això, ho he conservat tot a la memòria, i aquella imatge, a setanta anys de distància, em continua obsedint i educant en fer-me partícip del dolor dels altres. No sé si els nois d'avui dia encara tindran aquestes oportunitats de fer-se adults. Els adults, amb els ulls enganxats als seus mòbils, s'han perdut ja per sempre.