Geopolítica dels nàufrags a la Mediterrània

Demano als lectors i lectores que deixin per uns moments les indignacions, la compassió, els sentiments, el proïsme i l’humanitarisme, sempre imprescindibles, per acompanyar-me a entendre el que ha passat aquests dies a la Mediterrània central, amb un vaixell ple de nàufrags que ningú volia acollir en un port segur. Aquest mar sempre ha estat un lloc per passar de l’Àfrica a Europa, i
a principis dels anys noranta ja existien moltes persones del Marroc que travessaven l’Estret amb pastera, amb un moment crític el 2006, quan van arribar quasi 40.000 persones a les costes andaluses. Aquesta xifra es va anar reduint molt progressivament fins al 2016, ja que el rei del Marroc se serveix d'aquest fenomen migratori per als seus interessos. Si vol, tanca l’aixeta, i si vol, l’obre, tant per permetre la sortida de pasteres com per salvar o no els nàufrags. Salvament Marítim ha hagut de fer moltes vegades la feina que no ha volgut fer el Marroc en les seves aigües.

La guerra de Síria i de Líbia, però, i també la de l’Afganistan i altres conflictes africans van alterar radicalment aquesta pràctica de travessar la Mediterrània. El 2015 més d’un milió de persones van utilitzar alguna de les tres rutes que hi ha en aquest mar, condicionades per la pura geografia i amb usuaris de procedència diferent: la de l’est, per arribar a Grècia, amb gent procedent de les guerres d’orient; la central, per anar a Itàlia o Malta, la més perillosa i mortal, que surt de Líbia; i la de l’oest, per arribar a Espanya, procedent del Marroc, amb gent magribina i d’Àfrica Occidental. En aquell any, com que la gent fugia de manera massiva de Síria i també de l’Afganistan, el 84% d’aquest milió de persones van anar a Grècia (recordeu el drama de l’illa de Lesbos), un país amb una greu crisi econòmica i que no donava a l’abast; 153.000 (15%) a Itàlia, i només 3.845 (3%) a Espanya. Va ser també quan molts països europeus van començar a tancar fronteres i, fins i tot, van perseguir els refugiats com a autèntics criminals, en un episodi que accentuà la fi de la tradicional acollida europea amb la gent perseguida. Un gravíssim oblit de la nostra pròpia història.

El 2016 les coses van començar a canviar. Les rutes mediterrànies es redueixen a un terç pel que fa a persones migrants (363.000). La Unió Europea va fer ús del talonari i va concedir 3.000 milions d’euros a Turquia perquè es quedés els refugiats sirians, acord que ara s’està trencant per causes també geopolítiques i vinculades a altres temes. Tot hi influeix. Es va reduir substancialment l’arribada de barques a Grècia, la ruta de l’est, però va augmentar la de la ruta central, que surt de Líbia i busca Itàlia, país que va rebre 181.000 persones per mar (cal afegir-hi els 4.576 morts en l’intent, una xifra brutal), una mica més dels que va rebre Grècia, la qual cosa va espantar la poderosa i demagògica dreta italiana, que va iniciar una estratègia per frenar, primer, i aturar, després, l’arribada dels nàufrags d’origen molt divers que sortien de Líbia, paradoxalment un estret aliat econòmic d’Itàlia en l'era Gaddafi, un país que va entrar en guerra el 2011, moment en què hi vivien 2,5 milions d’estrangers. A finals del 2018, a Líbia hi havia encara una bossa de 664.000 migrants indocumentats procedents de 44 països, quasi tots africans i especialment de l’Àfrica subsahariana, que vivien en condicions més que lamentables i mig empresonats. Com que la guerra encara continua (el general Hafter ja quasi controla tot el país, inclòs el petroli, aspecte gens favorable per a Itàlia), tota aquesta gent vol fugir d’aquell infern i de les bombes, però cada vegada ho té més difícil, pel que després explicaré. A això cal afegir-hi l’existència de moltes màfies que porten els futurs nàufrags fins a Líbia, a més de les que es dediquen a posar-los en barques petites i amb poc combustible perquè ja vagin ben aviat a la deriva prop de la costa, sabent que vaixells de rescat d'organitzacions no governamentals els aniran a buscar, en una mena de servei postvenda no exempt de polèmica per la seva complicitat indirecta.

El 2017 les coses evolucionen ràpid. La xifra de migrants per mar es redueix a 168.000, la meitat de l’any anterior. La ruta de Grècia ja només la van prendre el 17%, però a Itàlia hi arriba el 70% (119.000 persones, molts menys que l’any anterior), cosa que enerva els seus dignataris i decideixen tancar l’aixeta definitivament. Espanya, per primera vegada, veu com les xifres se li disparen, ja que dels 8.162 del 2016 va passar a 20.000 persones, quasi el 20% de tota la Mediterrània. La ruta de l’oest, per tant, agafa força. El 2018 continuen disminuint les sortides mediterrànies (113.000), i la novetat és que Espanya passa a ser el principal receptor (56.480, el 50%), amb un cert estancament a la ruta de Grècia i una enorme reducció de la central, la italiana, que amb 23.126 persones, el 20% del total, mostra l’èxit de la política de tolerància zero de Salvini, ja que perd la vergonya i diu que els nàufrags se’n vagin tots cap a Espanya, per si no en tingués ja prou amb la seva ruta natural, la de l’oest, i vist l’entusiasme que mostren algunes autoritats locals per acollir-los. I és així que arribem al punt actual. Entre el gener i el 10 de juliol d’enguany, de la Mediterrània han sortit 31.649 persones, setze vegades menys que fa quatre anys, atès que les xifres absolutes van disminuint cada any. D’aquestes, el 46% han anat a Grècia, el 34,8% a Espanya (11.016 persones) i només el 10% a Itàlia. Encara que les xifres són més petites que mai, el drama continua.

La conclusió de totes aquestes dades que m’he vist obligat a explicar és que s’ha tallat la ruta central que va de Líbia a Itàlia, contravenint les lleis del mar de socórrer els nàufrags i portar-los al port més proper. Salvini juga a ser el llest de la classe, el xulo que es permet rebutjar els nàufrags i els convida a ser rebuts pel tonto de la classe, el govern d’Espanya, que es veu abocat a convèncer els socis de la UE per redistribuir-los entre uns quants països solidaris, a menys que accepti convertir-se en un apèndix territorial d’Itàlia, de manera que els seus ports esdevinguin hispanoitalians. Aquest repte polític, que Espanya ha d’intentar traslladar a la resta de socis europeus, passa en un moment en què a l'Estat s’han multiplicat les demandes d’asil, que han passat de 5.952 el 2014 a 54.050 el 2018 i 55.498 entre gener i juny del 2019, per la qual cosa és possible que arribin a 100.000 a finals d'any. La corba és exponencial, i va en sentit contrari al conjunt de la UE, que va en disminució. L’administració tampoc està preparada per a això, per pura desídia històrica en la tramitació dels afers d’estrangeria. La majoria no venen de països en guerra, sinó amb greus crisis socials, polítiques i econòmiques, i no falta el factor del tancament de les rutes habituals de fugida de Centreamèrica cap als Estats Units, un tema per tractar en una altra ocasió. En qualsevol cas, i per finalitzar, crec que no podem entendre el que passa si no tenim una mirada global del que ha ocorregut en els darrers anys, de com actuen els altres, tant el conjunt d’Europa com en especial Itàlia i Grècia. I tampoc podem deixar de banda, evidentment, el que fem o deixem de fer respecte als països d’origen dels nàufrags i les seves crisis, un tema massa llarg per explicar-lo en un article, però vital per entendre el que està passant en el darrers anys. Les guerres de Síria, l'Afganistan o Líbia, així com la seva gestió, acaben passant factura a la Mediterrània. És evident que governar un país no és el mateix que dirigir ONGs solidàries, però tant els uns com els altres haurien de procurar no formar part de corretges de transmissió de dinàmiques perverses que poden agreujar les coses. Si no hi ha una mirada global, les decisions seran equivocades i no es farà res sobre les arrels i els detonants, ens tornarem a trobar amb problemes similars ben aviat.