9/1: "Pesats!"

El comentari de Valls no era el d'un alcaldable ni el d'un resistent contra el catalanisme invasor

De totes les desqualificacions que Manuel Valls podia cridar, quan va haver de sentir parlar de presos polítics mentre estava sopant, va triar la més frívola i la més aristocràtica: "Sou uns pesats!" No és una desqualificació ideològica, ni tan sols política. És l’expressió avorrida i fastiguejada de l’aristòcrata a qui els plebeus molesten en ple àpat amb el recordatori dels seus problemes banals. "Pesats!" I a mi què, si hi ha una gent que porta mesos a la presó sense ser jutjada? Deixeu-me sopar tranquil. No emprenyeu. No em vingueu amb les vostres coses petites, repetitives i cansades. "Pesats!" És l’expressió que es fa servir quan els nens parlen a la taula dels grans. Quan algú t’atabala amb coses que per a tu no tenen cap interès. Quan et recorden allò que no tens ganes de tornar a sentir. El comentari de Valls no era, òbviament, el d’un aspirant a alcalde que ha de saber escoltar les queixes de tothom. Tampoc el d’un heroi de la resistència contra el catalanisme invasor: aquest els hauria dit una altra cosa, hauria discutit. Aquest "Pesats!" displicent és l’expressió de la fatiga del cortesà, el que podria haver dit Lluís XVI quan Rochefoucauld el va despertar per comentar-li el malestar del poble de París. Frivolitat. Menyspreu. Supèrbia.