DIETARI VV

18/2: L'hora del PSC

Per a l'independentisme el PSC no és un aliat, però és un interlocutor educat

Quan el PSC es va autoamputar la seva ànima catalanista, alguns vam pensar que feia un mal negoci. Que sense aquesta part del partit i de l’electorat, el PSC passaria a ser una força menor. Ens vam equivocar. Va ser, crec, un mal negoci per al país, que va perdre un pont. Però no per al PSC. Si amb les fotos amb Societat Civil Catalana i els aplaudiments al 155 el PSC renunciava a rascar ni un sol vot independentista, gràcies a això mateix se situava en una bona posició per esdevenir la principal referència del vot espanyolista i disputar-li electors a Ciutadans, que els havia agrupat en un moment de pànic. Hi ha un electorat contrari a la independència a qui no li poden agradar els excessos verbals i l’histrionisme de PP i Ciutadans. I el PSC, quan ja s’ha vist clar que és a la banda autoanomenada constitucionalista, els pot oferir un unionisme tranquil, reposat. Per a l’independentisme, aquest PSC –en règim de parella de fet amb els comuns– no és un aliat, però és un interlocutor educat. No és un pont, és algú de l’altra banda amb qui es pot parlar (sense grans esperances d’acords). És l’hora del PSC. I això pot rebaixar els decibels i l’acidesa en la política catalana. No és la solució de fons, però és una millora en les formes.

  • Etiquetes