Dilluns, 4 d’agost. No acabo d’entendre que preguntar a la gent què pensa sobre la independència pugui ser il·legal. Deu ser ingenuïtat, manca de formació jurídica o excés de confiança en el sentit comú. Entendria que proclamar la independència fos il·legal. Fins i tot convocar un referèndum vinculant. ¿Però simplement preguntar? Una consulta no vinculant no deixa de ser una enquesta molt grossa. ¿És pecat fer una enquesta sobre la independència? Se’n fan moltes. ¿El pecat és que la pregunta la faci un govern? El CEO i el CIS en fan i no passa res. ¿El problema és que té transcendència política? Totes les enquestes en tenen. No és lògic que sigui legal fer una pregunta a una persona o a dues mil, i que sigui il·legal si es fa a cinc milions. L’única diferència entre la consulta i l’enquesta és a quanta gent fas la mateixa pregunta. La consulta és només una enquesta més fiable. Més bona.
Dimarts, 5 d’agost. La política catalana ha entrat en un període nou i imprevisible. A partir de l’entrevista entre Mas i Rajoy, però encara més després de la confessió de Pujol i de les reaccions que ha provocat. D’una banda, el procés arriba a l’hora de la veritat. De l’altra, a l’interior del país han revifat fronts de tensió latents que semblaven superats. Per exemple, el to més que no pas el fons (però el to és sempre molt important!) de les reaccions a la confessió de Pujol ha revifat la vella falla entre pujolisme i antipujolisme, històricament molt profunda. N’hi ha més. I aquest període culminant del procés estarà marcat per aquella profecia, amenaça i presentació d’estratègia que Aznar va explicar tan bé: abans que no es trenqui Espanya, es trencarà Castalunya. Potser sí o potser no. Però com més fronts interns s’obrin, ens obrin o ens obrim, més possibilitats tindrà la profecia d’Aznar.
Dimecres, 6 de juliol. En el catalanisme hi ha hagut possiblement un canvi d’hegemonia, en els últims anys. I em fa por que en la nova hegemonia hi aparegui un component antiintel·lectual típic dels populismes. Com si aquest nou catalanisme emergent preferís l’home d’acció a l’home de pensament, Villarroel a Casanovas, l’esquematisme al matís, el pit i collons a la raó, el poble senzill i saludable a les elits calculadores i traïdores. Com si ens volgués dir que en el fons tot és molt simple i en blanc i negre i que la proliferació de grisos i de matisos és una complicació extemporània (o sospitosa) i un fre que fan els intel·lectuals, que hi pensen massa i se l’agafen amb paper de fumar. Potser és simplement un canvi de generació. O la posada en valor d’allò que es creu tenir. Però em fa por que el nou catalanisme desenterri la pitjor frase del nostre populisme tradicional: pensar fa burro.
[Les entrades de ‘Dietari VV’ de dijous, divendres i dissabte es publicaran al diari de demà]
