Europa, Europa...

Caldrà veure com afectarà la retallada pressupostària de la UE a l’europeisme hispànic

Mural de Banksy a la ciutat de Dover en motiu del Brexit. / EFE

El projecte de la Unió Europea, per primer cop en la seva història des de la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA) el 1951 i la Comunitat Econòmica Europea el 1957, s’ha fet més petit i no més gran. Si fins ara aquest projecte s’ha definit per la integració de nous estats i no per la marxa dels ja existents, l’abandonament de la UE per part de la Gran Bretanya ha canviat aquesta realitat. És una excepció o un canvi de tendència? Si creiem que és una excepció situem el problema, com efectivament s’ha fet fins a la sacietat, a la Gran Bretanya. Llavors s’afirmen coses com que els que van votar pel Brexit ho feien bàsicament i únicament com a producte d’una manipulació de masses o s’explica que el problema són els referèndums que, segons es diu, intenten donar una resposta senzilla a una situació complexa (un argument que portat a l’extrem portaria a l’eliminació de qualsevol elecció per sufragi universal). Si, contràriament, pensem que podem estar davant d’un canvi de tendència –és a dir, que el Brexit és només un possible pròleg de la història futura de la Unió, i no un epíleg de la història de la Gran Bretanya– llavors veiem la Unió Europea actualment com a problema i no només com a solució a tot. De fet, el que defineix un projecte no és com actua en èpoques de “normalitat”, si és que tal cosa ha existit mai, sinó com reacciona davant de la seva pròpia crisi.

El resultat del referèndum del Brexit el 2016 no va portar a cap reflexió important dels alts càrrecs de Brussel·les ni de cap president pertanyent a algun dels estats membres de la UE. Se sentia un únic missatge: la negociació serà dura i no els hi posarem fàcil. Un dels països de la coalició vencedora de la Segona Guerra Mundial havia declarat en el fons que ja no creia en el projecte que representava la Unió i l'única reflexió que semblava suscitar aquesta realitat era la tan coneguda i edificant de "suaran sang". Suaran sang per poder marxar en bones condicions, suaran sang perquè fora de la Unió el que vindrà és el col·lapse de la Gran Bretanya, suaran sang perquè patiran una crisi econòmica de primer nivell. Ara han marxat i de moment que se sàpiga la Gran Bretanya segueix al seu lloc: ni col·lapses, ni recessió econòmica galopant, i està per veure si finalment la mateixa UE no acabarà buscant uns acords comercials més benignes del que s’havia afirmat. Quan en la balança de les mentides es mesurin les dels partidaris del Brexit, que n’hi va haver, s’haurà de posar també a l’altra costat tot el que van reiterar fins a la sacietat durant anys els que el condemnaven el Brexit com una decisió producte d’una massiva “dissonància cognitiva” (un argument que s’ha posat de moda per [des]qualificar qualsevol posició política a la qual es vol negar legitimitat). Però el problema en realitat no és el que faci o deixi de fer la Gran Bretanya, encara que el que hi passi d'ara endavant pot ser un far per a altres països de la Unió, sinó el que faci o deixi de fer la UE després del Brexit.

El que defineix un projecte com la UE no és com actua en èpoques de “normalitat”, si és que tal cosa ha existit mai, sinó com reacciona davant de la seva pròpia crisi

En el període de 1993 a 1998, just després de la firma del Tractat de Maastricht que donava a llum la nova Unió Europea, el seu pressupost global no representava més que l'1,28% de la renda nacional bruta del conjunt de la Unió. El projecte europeu com a espai d’intervenció i regulació en les legislacions estatals ha crescut molt durant aquests anys, encara que això no s’ha deixat de produir sense problemes de legitimitat democràtica des de l’opacitat dels llocs reals de presa de decisions. De fet la majoria de tractats europeus que s’han posat a referèndum en països com França, Holanda o Irlanda s’han perdut, de manera que no és estrany que el projecte de la UE tingui certa al·lèrgia als referèndums. Tanmateix, s’hagi donat com s’hagi donat aquest creixement de la presència de la UE en les nostres vides, això no ha anat acompanyat d’un creixement en el seu pressupost. Si en plena crisi econòmica del 2008 no es va aconseguir ni mutualitzar el deute, al mig de la crisi el pressupost de la UE era més baix que el dels anys noranta, i a partir del 2015 va arribar a l'1,16% de la renda nacional bruta. Ara, amb el Brexit, en la mesura que la Gran Bretanya era un contribuent net de la UE, es preveu reduir-lo encara més en termes absoluts i relatius fins a arribar només a un 1%. Les principals partides afectades de la retallada pressupostària serien les referides a la política agrícola i els fons de cohesió. I en el cas d’Espanya, un país –com Catalunya– d’un europeisme “contrastat” (aquí el referèndum sobre la fallida Constitució europea sí que va guanyar), es passaria per primer cop de ser receptor a un contribuent net al pressupost de la Unió. Caldrà veure com afectarà això l’europeisme hispànic, més tenint en compte que les retallades afecten partides que han estat essencials en el seu desenvolupament, però la sensació global és que si amb el Brexit el projecte de la Unió ha entrat en crisi, els seus principals responsables han decidit que la millor solució no era altra que la cicuta.

Certament, la retallada de pressupost probablement anirà acompanyada d’un relaxament en els objectius de dèficit en els pressupostos de cada estat com a compensació, però això generarà més dèficit, amb un Banc Central Europeu obsessionat en evitar una inflació més imaginada que real i sense sobirania monetària, cosa que augura futures tensions. El lema amb què va guanyar el Brexit a la Gran Bretanya va ser Let’s take back control [Recuperem el control] i era un bon lema. Denigrat posteriorment, ja que se l’ha qualificat de reaccionari, d’intentar recloure’s en la sobirania nacional en un món globalitzat, en realitat això és el que havia promès el projecte de la Unió Europea: més control sobre els nostres models econòmics i socials en un món globalitzat. És de la fallida d’aquesta promesa que emergeix en realitat el Brexit, o com a mínim així va ser percebut per una part dels votants britànics. Venen anys crítics per al projecte europeu i l’europeisme, que es nega a tenir aquests debats –de fet, els condemna–, pot servir per legitimar polítiques, però per a poc més. Els debats i les preguntes que no es vulguin assumir trobaran respostes en altres indrets i coordenades. I ara mateix això té un nom: Vox.