El Dia de l’Orgull Perico
Som una minoria de manual. És possible que fer-ne bandera dificulti créixer. Però és la nostra condició i la nostra fortalesa. Tenim una llarga història i una identitat diversa. Però a hores d’ara som, sobretot, una minoria resistent. Això ens dona petits plaers: el descobriment d’un perico a la feina (“Tu també?”), xocar la mà amb un nen valent que va a l’escola amb la blanc-i-blava, notar que algun dels grans cuiners pericos t’ofereix un tracte una mica especial. Són moments que els seguidors dels clubs omnipresents (a Catalunya n’hi ha un que té un nom que el sap tothom) no coneixen. Perquè tots els companys de feina comparteixen afició, tots els nens van amb aquella samarreta, tots els cuiners i tots els clients són del mateix equip. Tots? No. Sempre hi ha un poblat d’Astèrix que resisteix ara i sempre a l’invasor.
Un dia ens agradaria deixar de ser minoria (suposo), no necessitar ser resistents i, sobretot, guanyar sovint. Però mentrestant hem de seguir denunciant les discriminacions, reivindicant els nostres drets i exhibint la nostra existència tant com puguem. No lluitar contra la anormalitat és normalitzar-la. Acceptar la invisibilitat ens porta a la desaparició. Per això hem d’aprofitar les dues setmanes a l’any en què se’ns fa una mica de cas. Són el nostre Dia de l’Orgull Perico. Perquè, malgrat tot, som aquí. Acostant-nos als cent dinou. El més normal seria que l’eucaliptus blaugrana ens hagués eliminat. Però no. I tot i la indiferència d’alguns (a vegades certa, a vegades impostada), el de demà segueix sent un partit especial. Amb poca incertesa, sí. Però amb un grup d’animació que es passarà el partit insultant l’Espanyol (com va succeir fa poc en el derbi de filials: Barça 0-1 Espanyol). I amb uns mitjans que no ho destacaran com fan quan aquests insults es produeixen a Cornellà. I en el cas improbable que l’Espanyol obtingui un bon resultat, l’anàlisi serà la mateixa que la del dia dels filials (mala sort blaugrana, manca d’encert blaugrana). No em queixo: descric.
El partit de demà em fa por. Però em nego a viure’l amb indiferència. Perquè la nostra única opció és resistir, aprofitar el focus per reivindicar-nos. Existir és una victòria. Però no en tenim prou. Volem seguir molestant, seguirem assenyalant els menyspreus i les injustícies. Això sí: un cop hagi passat aquest Dia de l’Orgull Perico seguirem fent autocrítica i buscant la manera de deixar de necessitar dies de reivindicació. El mateix que volen totes les minories.
