Ho diré un cop més i intentaré no repetir-me: la decisió de fer un camp nou va ser un error. Un error del qual, sense tenir-ne cap responsabilitat, me’n sento còmplice. Perquè jo, com la majoria de pericos, també em vaig il·lusionar amb aquest camp tan bonic. Perquè el dolor per aquella explosió amb la qual va volar la meva infància -com escriu Javier Marías, el futbol és el que ens connecta amb aquell nen que un dia vam ser- només es compensava amb la promesa d’una nova llar. El pacte era que l’estada a Montjuïc seria provisional i així ens ho vam prendre des del primer dia. Vam ser uns llogaters amb vocació de provisionalitat, ens vam prendre l’Estadi Lluís Companys com un apartament turístic. Tot i així, els dos únics títols de la meva vida perica i una de les dues finals europees són fills de la maleïda pista d’atletisme. Després d’aquests anys d’emocions en un entorn fred arribava el gran dia d’unir la intensitat de les emocions amb el millor dels entorns.
Però, com passa a la vida, les coses no han anat com imaginàvem. El camp ens ha endeutat per sobre de les nostres possibilitats, l’emoció de la novetat ja ha passat, els problemes econòmics cada dia afecten més les possibilitats de fer un equip amb aspiracions i la competició -en general- s’ha anat degradant.
Però un camp i un equip són, sobretot una suma d’emocions. En aquests cinc anys, el meu fill gran ha anat a Cornellà habitualment. Dels 9 als 13 anys: moments decisius. Quins grans records ha emmagatzemat? Alguna remuntada d’última hora (que no heroica) contra un equip de segona, alguna victòria -no decisiva- en l’últim minut. I Coutinho durant uns mesos. I Osvaldo poc més d’un any. L’emoció del minut 21. A la seva mateixa edat, en aquells cinc anys -i en fa prop de quaranta- jo vaig viure dues golejades al Barça (el meu fill: un empat i gràcies), una golejada i dues victòries al Madrid (ell, un altre empat). I Solsona i José María. I tants d’altres. Jugadors que et donaven temps per penjar el seu pòster a l’habitació.
De la mateixa manera que una llar no són unes parets sinó la memòria del que hi has viscut, un camp necessita un pòsit de dies tràgics, èpica, llàgrimes de les bones i de les dolentes, mites i molts “Jo hi era” per sentir-te’l del tot teu. I amb cent partits, Cornellà-El Prat està lluny de ser Sarrià. Potser podríem començar per rebel·lar-nos contra el màrqueting que reserva el nom de veritat del camp per a una marca i començar-li a dir com sempre s’hauria d’haver dit: Nou Sarrià.
