Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Homenatge a Eugenio Trías: gran pensador… i perico

Diumenge l'Espanyol ens va donar una gran alegria. Guanyar 0 a 4 en un estadi com San Mamés no passa cada dia -de fet, en el nostre cas, no ens havia passat mai-. Va ser el que se'n diu una victòria de mèrit. I la sensació que el pitjor ja s'ha superat: ara la nostra preocupació és si hem de continuar mirant cap avall o ja ens podem permetre el luxe d'aixecar la mirada.

Però tot i que les portades dels diaris de dilluns feien pensar que l'esdeveniment de diumenge era una Copa de bàsquet o un partit de futbol matinal, la notícia més destacable va ser una altra: la mort d'Eugenio Trías. No exagero si dic que ens ha deixat el pensador català més important dels últims 50 anys. Però en l'imaginari de la Catalunya oficial i correcta Eugenio Trías no era fonamental. No participava en tertúlies ni feia del tema únic el motiu de la seva vida. Eugenio Trías era un filòsof amb vocació de sistema, però també era un apassionat: pel cinema (grans pàgines sobre Vértigo a Lo bello y lo siniestro ), per la música, per Barcelona i, en definitiva, per la vida.

Eugenio Trías era, sobretot, el filòsof dels límits: els límits entesos com allò que hi ha entre el que es viu i el que pot ser dit, entre la raó i la passió. I com no podia ser d'una altra manera per algú que viu i pensa en el límit, Trías era de l'Espanyol.

Jo ho vaig descobrir fa prop de trenta anys. Estudiar filosofia, ser aficionat al futbol i soci de l'Espanyol com era el meu cas era una combinació explosiva i, pensava jo, singular. La primera sorpresa va ser quan un diumenge a l'estadi de Sarrià vaig coincidir amb el meu professor preferit de la universitat: Josep Ramoneda (també conegut com Daniel Arcas). Recordo com si fos ara el sentiment d'aquell moment: teníem raó. La felicitat va ser completa quan, mesos després, vaig trobar Trías. No el tenia de professor, només el coneixia del Col·legi de Filosofia, però era l'arquetip del filòsof: el bigoti nietzscheà, el posat pensatiu i l'elegància natural. Jo havia estudiat filosofia per ser com ell, i a sobre era perico.

Però tot això només és una excusa per homenatjar un gran filòsof i un gran home a qui el país, en el moment de la seva desaparició, no ha tractat justament. Encara esperem un programa especial de Televisió de Catalunya (per exemple, la reposició d'un Arsenal que molts recordem). Però aquest menyspreu pel més gran dels nostres pensadors a qui més perjudica, de fet, és al mateix país. En la mesura que no el valorem prou, ens fem més i més petits.

Històries de superació esportiva