L’ALTRA CRISI

El món després del covid-19

Cal mirar a les polítiques econòmiques de l’Europa de la postguerra per trobar possibles solucions a la crisi

Des de la terminologia utilitzada i els militars engalanats al telenotícies fins als missatges de solidaritat, unitat i heroisme, passant pel racionament de màscares, tot fa pensar en episodis bèl·lics. Amb uniforme o sense, en tots els països els governs utilitzen la narrativa de la guerra contra el covid-19. Al mateix temps, la destrucció massiva d’amplis sectors de l’economia, de vegades transitòria i d’altres definitiva, recorda tristament les fotografies de les ciutats alemanyes després de la Segona Guerra Mundial. M’agradaria, doncs, parlar de les claus de la reconstrucció.

El Fons Monetari Internacional preveu una reducció del creixement mundial del 3%. El Banc d’Espanya, en els seus escenaris macroeconòmics de referència, estima una caiguda del producte interior brut d’entre el 6,6% i el 8,7%, el doble de la reducció del 2009. Són dades que poden ser ajustades, com reconeixen tots els experts, ja que la incertesa és total, per exemple, pel que fa a la disponibilitat d’una vacuna.

Tot i que aquestes xifres són ja esgarrifoses i comparables a les de la crisi del 1930, els nostres ingressos no disminuiran uniformement, sinó que alguns sectors (turisme, restauració, transport, automoció) patiran caigudes espectaculars mentre que uns altres, més vinculats a l’economia digital, per exemple, es veuran poc afectats o, fins i tot, s’expandiran.

Davant d’aquest trencament, els governs només poden reaccionar injectant quantitats ingents de fons (200.000 milions per a Espanya, a 17 de març, i un bilió de dòlars per als EUA, a 18 de març) amb l’esperança de reactivar l’economia. Aquesta intervenció constitueix una necessitat imperativa, perquè, sense, l’economia es trobaria completament bloquejada: per fer una analogia simplista, el sector de la construcció no funcionaria perquè ningú té diners per comprar una casa, i ningú té diners per comprar una casa perquè no hi ha ocupació en el sector de la construcció.

A llarg termini, les quantitats injectades actualment constitueixen, a més d’un gravamen sobre les generacions futures, un desequilibri fiscal que cal resoldre. Si continuem amb una reducció de l’endeutament calvinista, basat en retallades i austeritat, els consumidors estalviaran en lloc de permetre rellançar l’economia. Això constitueix un risc particularment important a Europa, on, en absència de coronavirus, el refinançament del deute públic depèn del programa del Banc Central Europeu i la possible cancel·lació constitueix una veritable espasa de Dàmocles. Una alternativa és necessària.

La reconstrucció després de la Segona Guerra Mundial constitueix un bon escenari de reflexió. La referència és d’actualitat als EUA, on en les últimes setmanes la proporció de deute públic sobre el PIB ha superat el seu nivell històric del 112,2% aconseguit el 1945. Recordem també la situació de bloqueig en acabar el conflicte bèl·lic i com el Pla Marshall va permetre accelerar el desbloqueig de l’economia, la qual cosa es va consolidar amb la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer. Com es va reduir aleshores el nivell excessiu de deute? Una mirada a aquest moment de la història mostra que es van combinar el creixement accelerat, la intervenció pública, la repressió financera i la inflació.

El creixement accelerat no serà fàcil. No obstant això, tampoc ho era després del conflicte bèl·lic i, tot i així, es va aconseguir. L’èxit llavors es va basar en un creixement del capital humà mitjançant formació i especialització, gràcies als subsidis d’atur generosos per permetre la transició de l’agricultura a la indústria i per fomentar la mobilitat geogràfica i sectorial.

Una intervenció pública que permetia a l’estat exercir una política econòmica (política industrial, en aquella època) sense dependre de les expectatives dels mercats. Les empreses estatals -la gestió burocràtica de les quals va ser objecte de tantes crítiques- van permetre llavors dirigir la inversió pública cap a sectors econòmicament estratègics. Recordem que existia a França un Commissariat Général du Plan , el paper del qual es va reduir fins a la seva desaparició el 2006. En l’actualitat no està fora de lloc pensar que l’estat nacionalitzi algunes empreses que hauran de declarar suspensió de pagaments a molt curt termini. La repressió financera és la forma amb què el tresor públic canalitza fons cap al govern i els remunera a tipus inferiors als de mercat; per exemple, quan obliga els fons de pensions a invertir obligatòriament en títols del Tresor. La utilització d’aquests mecanismes en l’actualitat podria ser molt perillosa per l’existència d’alternatives no regulades com els bitcoins.

La inflació a la postguerra va ser excepcionalment elevada. Sense parlar d’Hongria, que va aconseguir el rècord d’una inflació mensual de 41.900 bilions per cent el juliol de l’any 1946, els preus van créixer un 105% a Itàlia i un 80% a França entre el 1946 i el 1947. Això va constituir un excel·lent incentiu al consum que va permetre eliminar el parany de liquiditat keynesià, en què cada individu prefereix mantenir la liquiditat a invertir. En l’actualitat, pensar en la inflació quan el preu del petroli de Texas és negatiu per primera vegada en la història pot semblar irreal, però també ho era fa unes setmanes imaginar que els guions d’ El ángel exterminador de Buñuel o de La resplendor serien la nostra vida quotidiana.

Després de la Segona Guerra Mundial van haver de passar cinc anys per recuperar el nivell de vida del 1938. En l’actualitat, la nostra recuperació dependrà de les polítiques adequades, i no serà fàcil trobar alternatives a les implementades a la postguerra.