Magrejar la solidaritat

Els darrers anys de carrera, un professor ens va posar un treball per ser desenvolupat en grups de tres persones. Però el treball el vam fer només entre dos. Va haver-hi un tercer membre que mai va aparèixer. Sempre tenia coses més urgents a fer. El dia de la presentació del treball, l'individu en qüestió tampoc s'hi va presentar. El professor només va poder avaluar-nos a l'altre company i a mi. Ens va posar un notable. I ens va dir que el que no havia vingut ja faria la presentació tot sol, un altre dia. Però quan aquest tercer va fer la seva presentació, el professor ens va abaixar la nota a tots tres: aprovat justet. Des de llavors tinc una idea molt precisa del concepte solidaritat que s'aplica pels nostres rodals.

Total, que quan veig entrar la paraula solidaritat per una porta, jo surto per una altra. No m'agrada -de fet, em neguiteja- l'ús que d'aquest concepte es fa a casa nostra. L'experiència demostra que aquell que reclama solidaritat és de poc fiar. M'he adonat que el que en necessita de veritat no acostuma a manifestar-se. Per això cal fer atenció als veritablement necessitats, descobrir els que realment ho passen malament, per ajudar-los. La solidaritat, al meu entendre, no és cap dret col·lectiu. És una obligació individual.

Precisament, aquests dies està tenint lloc una campanya contra les polítiques d'austeritat, en favor d'una pretesa solidaritat alemanya. Alimenten la discussió, com no podia ser d'una altra manera, tertulians i altres elements de patrioterisme més aviat inflamat. Està en marxa tot el necessari per deformar i excitar una opinió pública prou desconcertada. He buscat al diccionari els antònims de la paraula austeritat . Em surten indulgència i laxitud . El primer d'aquests mots molt lligat al fet religiós ("saber perdonar"; en el cas que ens ocupa, més aviat saber autoperdonar-se), i l'altre, inseparable del comportament fluix i gandul. Tot plegat defineix un entorn de religiositat molt nostrada. Teníem l'austeritat com un dels símbols de virtut civil. La que ha fet d'Occident l'indret més avançat. Però els mediterranis ara pretenem convertir un concepte virtuós en un vici. En una acció perversa, per fer mal. Realment, la nostra capacitat per esquivar responsabilitats no té límits.

Un bon exemple de com tergiversar la realitat el constitueix el cas xipriota. El tractament que els mitjans van dedicar a la intervenció europea d'aquell país ha estat incendiari. Quan la troica (Comissió Europea, FMI i Banc Central Europeu) ha atorgat un préstec, però amb condicions, tothom s'ha escandalitzat. Inexplicable. Es reclama solidaritat il·limitada sense assumir els costos de les malifetes. ¿O és que potser Xipre va demanar permís a Europa quan va decidir esdevenir un paradís fiscal mal governat? A què treu cap ara la paraula solidaritat , quan els accionistes i dipositants dels bancs han de pagar la seva part de responsabilitat? Els milers de dipositants xipriotes (grans i petits), ¿no van gaudir d'uns extratipus amb capital estranger brut, mentre vivien de la bicoca del sistema bancari? S'acusa la UE de manca de legitimitat democràtica quan diu a un estat com s'han de fer les coses, però ningú es pregunta per què determinats contribuents europeus (principalment alemanys) han de pagar amb els seus impostos les pífies de determinats governs incompetents, corruptes i mal elegits per la població del seu país.

La germanofòbia que polítics i mitjans estan estimulant entre l'opinió pública constitueix una greu irresponsabilitat. Molts alemanys comencen a preguntar-se per què se'ls assenyala i critica pel simple fet d'haver-se anticipat duent a terme les reformes en època de bonança. Per què se'ls acusa d'insolidaris quan paguen milions i milions? Per què el fet de voler fer les coses millor que els altres implica que se'ls incrimini? S'ha d'explicar d'una vegada a l'opinió pública que els veritables enemics d'Europa (els que ens han portat on som) són tots aquells que pensen que l'obligació d'Alemanya i d'Europa és aplicar la solidaritat entesa a l'estil meridional. S'estan carregant Europa els que l'han interpretada en format espanyol: un indret amb un territori-mamella que sempre raja per solucionar els problemes dels inconscients i laxos (principi que aquí coneixem com a solidaritat ). I el més trist de tot plegat, almenys per a mi, és que l'opinió pública catalana s'ha apuntat a aquesta manera de veure les coses. No deixa de ser una degradació del nostre tarannà nacional. Com si tot això no ens passés a nosaltres mateixos respecte d'Espanya. Increïble.