Borrell, no podia ser ningú més

El nomenament de Borrell no és, certament, una bona notícia

Finalment el senyor Josep Borrell ha estat nomenat alt representant per a Afers Exteriors de la UE. Així ho havien pactat els estats de la Unió Europea a l’hora de repartir-se càrrecs. Per tant, el Parlament Europeu, que en aquests casos segueix la disciplina de grup –cosa que el fa menys democràtic del que toca, ha aprovat el seu nomenament. Sobre la democràcia d’aquest Parlament se n’hauria de parlar, ja que el lligam del diputat amb el seu votant és inexistent –i no val apel·lar a l’extensió del territori, ja que la Cambra de Representants dels Estats Units sí que s’elegeix per districtes.

El cas és que a Espanya ara li tocava nomenar algú –no havia obtingut cap lloc rellevant en la darrera Comissió Juncker–. I el nomenament del senyor Borrell és un mal averany. Però no pel que s’ha publicat, sinó, entenc jo, per dues raons fonamentals que vull exposar.

El nomenament és una mala notícia per als europeistes. El lloc que ocuparà Borrell és el d’alt representant per a Afers Exteriors de la UE –allò que un dia es va anomenar Mr. PESC i que va inaugurar el senyor Javier Solana–. I tenint en compte que la política exterior comunitària és inexistent, la figura és irrellevant –com ho demostra el fet que la UE no hagi estat capaç, com un sol cos, de reconèixer Kosovo. El missatge que s'envia als navegants, doncs, és simple: els estats continuaran tenint cadascun la seva política exterior en detriment d’una posició conjunta europea. I aquesta és la mala notícia. Borrell és la representació pràctica, palpable i destil·lada d’aquesta inoperativitat. Un lloc relativament intranscendent.

Em temo que quan li van demanar a Sánchez una llista de noms per cobrir vacants europees –ni que fossin de segona–, la camisa no li devia tocar la pell

Els dos càrrecs importants seran coberts per Alemanya –la presidenta de la Comissió serà la senyora Ursula von der Leyen– i per França –la presidenta del Banc Central Europeu (BEC) serà Christine Lagarde–. La notícia és bona. L’eix continua pivotant sobre París i Berlín. I, a més, es col·loca en els càrrecs més importants dues dones remarcables que han de garantir la unitat europea. Allò que defineix les polítiques exclusives en mans de la UE. La Comissió mana sobre el mercat únic, la competència, les negociacions comercials internacionals, la polític agrària, etc. I el Banc Central Europeu és el guardià, el regulador, de l’euro. És a dir, parlem de totes aquelles coses en què els estats no tenen res a fer. ¿Volen uns llocs més transcendentals, per a Europa, que els que ocuparan aquestes dues dones?

Itàlia n’ha quedat fora –només li han atorgat un altre càrrec irrellevant com el de president del Parlament Europeu, que ja va mig ocupar Borrell– després que el senyor Mario Draghi hagi dirigit de manera lloable el BCE. Itàlia també ha ocupat, en aquesta passada legislatura, el lloc d’alt representant per a Afers Exteriors que ara ocuparà Borrell. Per cert, recorden el nom d’aquesta persona? Bé, crec que amb això ja està tot dit.

La segona raó per la qual dic que el nomenament de Borrell és preocupant és perquè el PSOE –que era qui havia de proposar el nom per al càrrec– no disposava de ningú més d’una certa rellevància. Sí, ja ho sé, parlo de rellevància. Gent que ja fos coneguda a Europa –Borrell va ser semipresident del Parlament Europeu–, que tingués una certa experiència política de llarg recorregut –encara que Borrell no la posi mai en pràctica–, etc. Ep, i que compti amb el consens del PP –no oblidin que Borrell era la “candidatura espanyola”–. En definitiva, em temo que quan li van demanar a Sánchez una llista de noms per cobrir vacants europees –ni que fossin de segona–, la camisa no li devia tocar la pell.

Aquesta situació ens porta, un cop més, a un tema recurrent (almenys per a mi): l’escàs gruix dels polítics espanyols en general. Són pitjors que ahir però millors que demà. Com els comentava la setmana passada, els sistema, els procediments instal·lats, no només no afavoreixen que a dalt de tot hi arribin els millors. Tot sembla especialment dissenyat per aconseguir que hi arribin els mediocres. Observin l’actual precampanya: constitueix, tota ella, un autèntic insult a la intel·ligència. I sobre el fet s’admeten poques frivolitats. Perquè d’aquesta mediocritat en pengen la resta de crosses d’una democràcia: la judicatura i la premsa. O es pensen que la degradació espanyola d’aquestes dues potes ha estat fruit de la casualitat?

El nomenament de Borrell no és, certament, una bona notícia. ¿Ens molesta que li donin un premi a un individu tan maldestre? Sí, evidentment. Però deixem les dèries de banda. Allà on va a parar ara no podrà fer pas gaire mal, gràcies a Déu!