CAPS I PUNTES

Notícies de cal retratista

L’exposició virtual que proposa l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) 'Els estudis de fotografia a Barcelona al segle XIX' recull moltes històries

Aprincipis d’octubre del 1887 hi va haver una forta calamarsada a Barcelona, una pedregada tan forta i sobtada que va trencar finestres, aparadors i fanals per tota la ciutat. El sostre de vidre del passatge Bacardí, que comunica la Rambla amb la plaça Reial, va quedar totalment destrossat. La virulència d’aquell calabruix va ser tal que van morir centenars d’ocells, i va caure un llamp al pla de Palau. Tanmateix, la cosa que va cridar l’atenció de la premsa de l’època van ser els finestrals trencats de la galeria fotogràfica del senyor Esplugas, a la plaça del Teatre. Els periodistes comptaven 172 vidres caiguts, les pintures de les parets i els decorats fets miques i la sala de retoc de clixés arrasada. A més, a un dels empleats li va caure una pedrada que el va ferir al cap. Aquesta i moltes altres històries acompanyen l’exposició virtual que proposa l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) a la seva web ( http://arxiufotografic.bcn.cat), titulada Els estudis de fotografia a Barcelona al segle XIX. Un recorregut apassionant, comissariat per l’historiador Rafel Torrella, amb una magnífica selecció de retrats que es conserven als fons de l’AFB.

En els últims anys els estudis sobre la fotografia local han donat grans fruits. Treballs com els de Núria F. Rius, Jep Martí o el mateix Torrella ens han acostat un món fascinant i poc conegut. En aquesta ocasió, es tracta d’una mostra que conjumina retalls de premsa antiga i daguerreotips per explicar la història dels primers retratistes que va tenir Barcelona. El primer, el francès Pierre Sardin, surt en un diari, del gener de 1842, en què anuncia que fa retrats en tres minuts, a un preu mòdic, en una botiga de miralls de la Rambla. Aquests pioners canviaven amb freqüència d’adreça, com el mateix Sardin, que dos mesos després es va traslladar a la vorera del davant, i a l’estiu es va mudar al carrer Portaferrissa. Un exemple d’aquest nomadisme seria el del primer daguerrotipista barceloní, Maurici Sagristà, que el juliol del 1842 obria negoci a la plaça Palau, a l’agost es mudava a la Rambla, al setembre tornava a la plaça Palau per instal·lar-se més tard al carrer de la Boqueria, i finalment al carrer de Ferran. No va ser fins a la dècada de 1850 que els estudis van començar a ser més estables, com el dels famosos Napoleon.

En aquelles primeres passes, la majoria dels professionals eren estrangers, com el nord-americà Georges Washington Hasley, els francesos Enric Sabatier i Enric Lorichon, o l’anònim alemany que fotografiava en una habitació de la Fonda d’Orient. El 1859 el francès De Nugent, del carrer del Carme, anunciava per primer cop el nou format de “targeta de visita”. Aquesta innovació va posar de moda fer-se retratar, i els estudis es van ubicar als carrers més cèntrics, com Escudellers, la Rambla o Ferran, i més tard a l’Eixample. Entre 1860 i 1870 es va estabilitzar la professió. Hi havia uns 25 estudis, entre els quals existia una dura competència. Per diferenciar-se, cada vegada tenien noms més extravagants, com la Fotografia Italiana, la Fotografia Catalana, la Fotografia Anglesa, o la Fotografia Universal. S’anunciaven en aparadors a peu de carrer, i incorporaven tot tipus de novetats tècniques. Es ressaltaven els serveis que oferia cada casa, com la de Joan Cantó de Nou de la Rambla, que disposava de dos “gabinets d’espera” i d’un “gabinet tocador”, amb un perruquer. Llavors, els retrats començaven a enganxar-se a uns cartrons, decorats amb publicitat de cada establiment.

L’apoteosi dels estudis fotogràfics va arribar amb els primers anys del segle XX, però aquesta part de la historia la deixem per a futures exposicions.