CAPS I PUNTES

El Chicago de Barcelona

"El que hauria pogut ser un elegant bulevard amb porxos, es va convertir en un aiguabarreig de façanes amb mides i alineacions diferents"

Aquesta és una de les finques que exemplifiquen la voracitat constructora dels primers propietaris del Paral·lel. El que hauria pogut ser un elegant bulevard amb porxos, es va convertir en un aiguabarreig de façanes amb mides i alineacions diferents. Fart de lluites estèrils, el 1929 l’Ajuntament va desistir de la seva voluntat uniformitzadora, i va permetre que diversos porxos fossin tapiats per aprofitar uns metres més de terreny. Avui en dia, només queden tres finques amb el seu aspecte original, i quatre més amb els porxos desapareguts. Unes cicatrius del passat que són especialment evidents en un edifici situat entre el Paral·lel i la ronda de Sant Pau, coronat amb un rellotge i amb un curiós avís incrustat a la blanca façana que diu: “No es permet possa papers” [sic].

Aquest immoble encara allotja el vell bar Borrell, únic testimoni viu de quan l’avinguda era una successió interminable de locals d’oci. Entre ells hi havia el bar Chicago, una relíquia del temps del xarleston, obert com a cafè l’any 1894. Llavors exhibia una terrassa sota els porxos i compartia els baixos amb la farmàcia Simó, on venien els coneguts Polvos Urinarios i el Bálsamo de los Cartujos. S’explica que un dels seus primers clients populars va ser l’esportista José Homedes, que s’hi jugava el que fos que era capaç de pujar i baixar corrents fins a la porta del castell de Montjuïc en 20 minuts.

De manera quasi premonitòria, la fama del Chicago li va venir just després de la Primera Guerra Mundial, quan va fer tàndem amb La Tranquilidad, el bar anarquista que hi havia molt a prop. El meu pare me’n parlava amb nostàlgia, de quan ell hi anava a la postguerra i de quan hi anava el meu avi als anys vint. El reguitzell de notícies a la premsa demostra que era el lloc preferit dels radicals. L’any 1921 van detenir quatre membres del sindicat quan cobraven la quota als cambrers de l’establiment. Pocs mesos més tard, s’hi va fer una gran batuda de sindicalistes, el mateix dia que es va localitzar un dipòsit clandestí d’armes i municions a Montjuïc. L’octubre del 1924, un home va resultar mort d’una ganivetada davant de la porta del bar. I el 1926 la policia va relacionar el Chicago amb Domènec Masachs, l’anarquista que va provar de matar amb una daga el dictador Primo de Rivera quan circulava pel Paral·lel. Es va publicar que Masachs havia dinat allà el dia de l’atemptat, malgrat que havia estat en una taverna d’Hostafrancs, on va menjar “amanida, peres i plàtans”.

En aquells anys, entre el Chicago i el Borrell hi havia una barberia, i al davant la barraca de bunyols La Palma. Sebastià Gasch recordava que el mercat dominical de llibres començava a la porta del Chicago, abans de traslladar-se al Mercat de Sant Antoni. Segons Luís Cabañas, davant s’hi posaven els xarlatans que venien “estilogràfiques, encenedors i paraigües”. L’agost del 1931 una tempesta el va inundar i l’any següent el seu propietari, Magí Carbonell, va publicar anuncis en què afirmava que estava “especialitzat en cafès i vermuts”. Durant la vaga de transport del 1932, s’hi van detenir 15 vaguistes amagats. I el 1933 es va fer una gran batuda, que es va saldar amb 32 arrestats a La Tranquilidad i 50 al Chicago. L’octubre del 1934, quan s’anava a dissoldre una reunió clandestina, un taxi va passar per davant del bar, i des de l’interior del vehicle van obrir foc contra els agents de policia. I el 19 de juliol del 1936 va ser espectador de privilegi de la gran barricada que va aturar els militars revoltats, quan anaven cap al centre.

Acabat el conflicte, durant un temps va seguir com un dels locals emblemàtics de l’avinguda, però aviat va entrar en decadència. El 1962 va morir Carbonell i el 1968 va tancar les portes, transformat en un banc. La barberia es va convertir en la pastisseria Chicago, que encara vam conèixer els de la meva quinta, fins que fa uns set anys es va convertir en un bar de tapes. I del famós Chicago amb prou feines n’han quedat aquestes línies.