CAPS I PUNTES

Els fantasmes del diluvi

El Diluvio era un diari republicà i anticlerical que va competir molts anys amb La Vanguardia com la publicació més llegida a Barcelona. A finals del segle XIX, aquell rotatiu va donar diverses notícies de fantasmes, dues de les quals parlaven de llocs actualment desapareguts. L’any 1893, la premsa es queixava del propietari d’una finca coneguda com Las Carolinas, una barriada de barraques i petits tallers situada a banda i banda de l’actual Paral·lel, entre els carrers de Manso i Aldana. Eren els darrers solars que li faltaven a l’Ajuntament per poder obrir l’avinguda, però l’amo d’aquelles terres en volia una xifra molt alta. Finalment, el 1894 van arribar a un acord, i l’estiu d’aquell any van desnonar els barraquistes per poder començar a urbanitzar aquell sector de la ciutat. Poc després apareixia la notícia que els veïns es queixaven d’una ànima en pena que es passejava cada nit coberta amb un llençol per Las Carolinas, espantant els vianants i els vigilants de les obres.

Els diaris van publicar que una dona havia mort de l’ensurt, en trobar-se l’espectre pel carrer. Una nit, tres joves del barri es van amagar i aviat van veure un desconegut que s’embolicava amb una tela blanca. Però, quan van anar a detenir-lo, l’esperit es va evaporar i va deixar oblidat el llençol. Aquesta aventura nocturna va animar els veïns, i poc després uns infants van apedregar per equivocació un dels empleats que vigilaven les obres, en confondre’l amb el fantasma. Al final, hi havia tanta gent buscant-lo, que l’aparegut no va tornar mai més a donar problemes.

Aquella tardor, El Diluvio va tornar amb el mateix tema, aquesta vegada situant-lo a Gràcia. La notícia deia que cada nit apareixia un ectoplasma entre les Cases Verdes, els camps d’en Grassot i el Poblet. Les Cases Verdes era una finca situada en el tram superior del passeig de Sant Joan, immediat a l’actual barriada del Camp d’en Grassot i al Poblet, que era el nom que rebia un veïnat de cases disperses situat entre el tram mitjà del passeig de Sant Joan i el torrent de Milans, l’actual carrer de Castillejos. Llavors, tot allò era una zona agrícola, on s’havien instal·lat moltes fàbriques de rajoles, que s’havia començat a urbanitzar a partir del 1865 com una continuació de l’Eixample, i on feia una dècada que s’estava construint el temple de la Sagrada Família.

Segons deien els diaris, el fantasma de Gràcia havia començat a passejar-se el dia de Tots Sants. El periodista feia una enquesta a peu de carrer entre els habitants d’aquell suburbi, i recollia el que pensaven del cas. N’hi havia que creien que es tractava d’un espectre, que demanava almoina per a la construcció de la Sagrada Família. D’altres defensaven que es tractava de l’ànima d’un sacerdot mort en pecat. Fins i tot, hi havia qui sospitava que eren els contrabandistes locals que passaven productes de contraban sense pagar impostos, que volien preservar la seva feina de mirades indiscretes. Mentre molts es tancaven a casa morts de por, d’altres van formar brigades nocturnes dedicades a perseguir el suposat ésser sobrenatural. I com va passar a Las Carolinas, davant d’aquells grups armats amb bastons i cadenes el fantasma es va esvair.

Dos anys després, El Diluvio tornava a parlar d’una aparició al Camp d’en Grassot. Però aquesta vegada ja no portava llençol ni es passejava pel carrer. Era un fantasma modern, avui en diríem un poltergeist, que habitava un domicili particular. Dos guàrdies hi van entrar amb una espelma, però algú els hi va apagar i va bufetejar-los en la foscor. El diari no va publicar mai com va acabar aquella història, però quedava clar que les modes fantasmals havien canviat.