OBSERVATORI DELS EUA

Clinton, tenim un problema

No serà un passeig, ni l’elegiran per aclamació. Després d’Iowa, Hillary Clinton ha comprovat en carn pròpia que la cursa cap a la Casa Blanca té més obstacles dels que aparentava. La preocupació de fons no va tant per Bernie Sanders, el candidat autoproclamat socialista que ha plantat cara a la pretesament invencible Clinton. El que inquieta de veritat els dirigents del partit demòcrata és que l’ascens de Sanders, un senador de 74 anys desconegut per al gran públic i amb pinta de vell professor universitari, posa en evidència les vulnerabilitats del projecte Clinton.

Vulnerable especialment entre els joves. A Iowa, un 84% dels demòcrates de menys de 30 anys van votar Sanders. En aquesta franja d’edat, el seu missatge de revolta, d’il·lusió, d’honestedat i de confiança esborren la solvència i l’experiència que avalen Clinton i que, aparentment, només convencen a partir d’una certa edat. Sanders, que va créixer a Brooklyn mirant la televisió en blanc i negre, connecta amb els joves de les pantalles digitals.

Sembla sincer, honest, diuen els joves seguidors del senador septuagenari, i ho contraposen a una Clinton criticada per rebre importants contribucions dels bancs de Wall Street, i pels centenars de milers de dòlars que va cobrar de Goldman Sachs i altres entitats financeres per fer conferències després de deixar el departament d’Estat. Sanders ha dignificat la paraula socialisme als EUA i els sondejos el donen guanyador a Nou Hampshire demà passat, també gràcies als joves. Si aquestes previsions es compleixen, al quarter general de Clinton sonaran moltes alarmes.

Més que mèrit de Sanders, que en té, hi ha demèrit de Clinton. Les files del candidat alternatiu acumulen els pro-Bernie i els anti-Hillary, que són legió. I és que el taló d’Aquil·les de Clinton és la seva antipatia, la falta de connexió amb l’electorat, el distanciament que provoca. És, a més, amb una vida lligada al poder, la representant perfecta de l’establishment a qui qualsevol afectat per la crisi, i són molts, fa responsable dels seus mals. Un blanc perfecte, doncs, per a la dialèctica de Sanders.

Aquesta falta d’empatia de Clinton és la que ajuda a explicar la seva inesperada derrota davant Obama el 2008, i la que ara qüestiona no tant la nominació demòcrata -pot perdre batallles però difícilment la guerra- com la seva capacitat per, un cop nominada, enfrontar-se al campió republicà en el duel decisiu per la Casa Blanca.

De moment, l’ascens de Sanders ha obligat Clinton a fer un gir ideològic cap a l’esquerra que, ara mateix, porta els dos candidats a disputar-se l’etiqueta de progressista. Sanders acusa Clinton d’inconsistència: “Pots ser un moderat. Pots ser un progressista. Però no pots ser moderat i progressista alhora”. Clinton es defensa oferint eficàcia: “Sóc una progressista que aconsegueix resultats”. Sempre el pragmatisme que l’avala com a futura governant, però per exercir primer s’hi ha d’arribar, i a la candidata el pragmatisme li paga menys.

Sanders demana una revolta, encara que tant la seva revolta com el seu socialisme són de classe light, apta per a nord-americans. Sanders transmet il·lusió, i precisament això és el que Clinton no ofereix, un discurs que permeti somiar en alguns impossibles.