OBSERVATORI

Dessincronització europea

El 16 de setembre, en un discurs davant l’Eurocambra, Ursula von der Leyen reclamava més competències en sanitat. Una “Unió Europea de la salut”, en va dir. A l’horitzó s’intuïa l’arribada d’una segona onada de contagis, i la presidenta de la Comissió va voler reconèixer les febleses d’una UE que s’havia vist superada per la pandèmia. Davant la urgència de la irrupció del covid-19, els estats havien tirat pel dret, gestionant l’emergència individualment i replegant-se políticament, i les institucions de Brussel·les van haver de batallar per imposar una mínima coordinació. Von der Leyen va reclamar més suport financer per a les actuals agències de control de malalties i la del medicament, i per a la creació d’una de nova amb capacitat per coordinar les emergències transfronteres. Una vegada més, però, la Comissió es veia intentant posar ordre davant una crisi per a la qual no té competències.

La mal anomenada crisi migratòria és l’exemple més clar d’aquesta gran contradicció. El món mira cap a Brussel·les avergonyit per la deshumanització de la política migratòria europea mentre que són els governs dels estats membres els que frenen qualsevol intent de reforma del conveni de Dublín, de corresponsabilitat en el repartiment de les arribades, i els fons europeus acaben dedicats a la fortificació de fronteres, allà on realment es concentra l’únic gran consens: en l’aixecament de murs físics i legals.

La pandèmia “ha revelat una bretxa entre les aspiracions i les accions europees”, escriu l’analista Mark Leonard. La Unió Europea del multilateralisme malda per acotar els efectes d’un virus globalitzat. Una amenaça hiperconnectada que obliga a l’aïllament. Ahir, Brussel·les tornava a reclamar coordinació als governs per harmonitzar un possible pla de vacunacions. La realitat és que les competències sanitàries no són comunitàries sinó de cada estat membre, i les estratègies nacionals i les capacitats dels sistemes sanitaris en cas d’emergència ja va quedar clar en la primera onada que també són diferents.

Problemes de sincronia

L’Europa de les desigualtats té greus problemes de sincronia. Les divergències entre els Vint-i-set i en el Parlament Europeu frenen encara l’aprovació d’un pla de rellançament postcovid que era urgent i que continua bloquejat. És la fotografia perfecta d’aquest desfasament entre les aspiracions i les accions de la Unió que apunta Leonard. La UE que reclama la vigència i la necessitat d’un món basat en regles, en la cooperació multilateral i en la governança global, es veu atrapada internament en disputes que la paralitzen i que demostren les reticències governamentals a cedir sobirania i acceptar la capacitat de control institucional, o bé per part d’uns estats que no sempre tracten els seus socis d’igual a igual.

Una enquesta publicada a principis d’estiu pel centre d’anàlisi European Council on Foreign Relations, feta a 11.000 persones de nou països diferents de la Unió, assegurava que els europeus es van sentir defraudats per les institucions comunitàries, les organitzacions multilaterals i els socis europeus més pròxims. Un 63% dels enquestats a Itàlia i un 61% a França deien que la UE no havia sabut fer front al repte de la pandèmia. Per això, malgrat el paquet d’ajudes sobre la taula, la idea que la UE continua arribant tard pesa en la percepció pública de la resposta europea.