OBSERVATORI D’EUROPA

El deteriorament democràtic europeu

Bulgària és un d’aquests “somnis trencats del 1989” que retrata el pensador búlgar Ivan Krastev. Un país que des de la caiguda del mur fins avui ha perdut el 21% de la seva població. Més de 10.000 metges han emigrat per buscar feina fora en els últims tres anys, explica Krastev quan parla de l’ansietat demogràfica que viu l’est d’Europa. Bulgària porta 7 anys consecutius arrossegant el títol de país més corrupte de la Unió Europea, segons l’índex de Transparència Internacional, i Reporters Sense Fronteres ha denunciat l’assetjament que hi pateixen els periodistes, la manipulació política dels mitjans de comunicació i la creació deliberada d’un clima que s’assembla a una “guerra civil mediàtica”.

El Parlament Europeu va aprovar aquest dijous una resolució que denuncia les febleses de l’estat de dret búlgar i de la lluita contra la corrupció endèmica, que arriba fins al cor del govern. El text, que va tenir els vots a favor de 358 eurodiputats, assenyalava el GERB, el partit del primer ministre Boyko Borissov, per “l’enriquiment dels cercles associats” al poder i pel mal ús del diner públic. Hi ha el temor que els fons europeus alimentin l’entramat de corrupció. Però la resolució no és vinculant. Té el valor simbòlic de la denúncia. Però, sobretot, és el retrat perfecte de la connivència que ha alimentat aquesta impunitat i que va fer que el grup del Partit Popular Europeu votés dijous en contra de la reprimenda a Borissov, membre de la seva família política.

El juliol passat, en plena pandèmia i coincidint amb les protestes anticorrupció més massives que hi ha hagut als carrers de Bulgària en els últims set anys, Manfred Weber, el cap del grup del PPE, ja va sortir a donar suport “plenament” al govern búlgar “i als seus esforços per protegir l’economia contra els efectes negatius de la crisi del coronavirus, en la lluita contra la corrupció i en els progressos que s’estan fent per entrar en la zona euro”. I Bulgària ja és a la sala d’espera de la unió monetària.

Mentrestant, aquesta societat búlgara mobilitzada, que, com diu el politòleg Dimitar Bechev, “ja ha institucionalitzat la protesta”, acusa el primer ministre de permetre que una màfia oligàrquica exerceixi la seva influència en institucions clau del país com la justícia, els mitjans de comunicació i els serveis de seguretat. Borissov, que va començar com a guardaespatlles del líder comunista de Bulgària, Todor Zhivkov, porta una dècada al capdavant del govern. Però els últims mesos una guerra política i institucional oberta divideix el país, fins i tot amb detencions i interrogatoris en el cercle més pròxim al cap de l’estat, el socialdemòcrata Rumen Radev, que acusa Borissov obertament de “mafiós”.

Totes les enquestes d’opinió demostren que els búlgars confien molt més en les institucions europees que en les del seu propi país. Però la tebior comunitària i, sobretot, la d’Angela Merkel com a totpoderosa líder del PPE poden ensorrar encara més l’esperit de reforma del país. El deteriorament democràtic a Bulgària no s’explica sense el deteriorament del compromís de la resta de socis europeus de fer complir els principis democràtics. Però el debat sobre els fons postpandèmia i la necessitat de condicionar-los al respecte a l’estat de dret augmenten la pressió sobre els governs que aspiren a rebre ajuts comunitaris. La connivència amb Borissov també comença a ser insostenible.