DRAMA HUMANITARI
Internacional 12/09/2020

Rescat en temps de pandèmia: ofegar-se en un mar de clor

El covid és l’últim enemic en el rescat de migrants al Mediterrani central

Karlos Zurutuza
7 min
Migrants amb mascareta a la coberta de l’Open Arms després de ser rescatats aquesta setmana al Mediterrani central.

A bord de l’‘Open Arms’Era un bonic bot de fusta, d’uns 12 metres d’eslora. Però hi viatjaven 83 persones. Va ser dimarts quan els dos RIB (acrònim en anglès de bot rígid inflable ) de l’ Open Arms els trobaven en algun punt de la zona de rescat sota jurisdicció maltesa. Un cop més, començava una rutina de rescat gravada en l’ADN de la tripulació després de més de 70 missions com aquesta: indicacions en àrab, anglès i francès per evitar que el bot bolqui (ja navegava escorat) i una breu explicació del procés de salvament abans de procedir a repartir les armilles salvavides i traslladar els passatgers als RIB. Aquest cop, però, hi havia una novetat en la seqüència: també es repartien mascaretes.

El vaixell de l’ONG catalana salpava el 27 d’agost des del port de Borriana (Castelló) cap al Mediterrani central en la que ja és la seva missió de rescat número 76, però la primera en temps de pandèmia. Quedava clar amb la PCR i el posterior aïllament de 48 hores a què es va sotmetre la tripulació. Dinou negatius en covid era, a més d’una bona notícia, una llum verda imprescindible per poder emprendre la travessa. Ja hem dit que no es tractava d’una qualsevol.

Un vaixell dividit en dos

El vaixell està dividit en dues parts: l’anomenada zona neta va des de la part central fins a la proa (cabines, cuina i pont) i la bruta és el segment fins a la popa, on viatgen a coberta els 83 migrants. No es tracta d’un injust tracte de favor, sinó de l’estricte protocol anticovid que obliga a establir un tallafoc que eviti que els rescatadors acabin sent rescatats. Això seria dolent per a tothom.

“El meu objectiu és rescatar, desembarcar en un port segur i que tant el passatge com la tripulació donin negatiu de covid un cop siguin a terra”, explica des del pont Albert Mayordomo, el barceloní de 38 anys que lidera la missió. De tota la flota humanitària, l’ Open Arms és el primer vaixell que compta amb un dispositiu de diagnòstic del coronavirus que fins ara només ha sigut utilitzat en centres hospitalaris. Mayordomo, que es dedica a això des del 2016, diu que mai ha sigut tan difícil.

‘Zona bruta’

És a la coberta de popa on es vigila que els 83 migrants no es treguin la mascareta més que per menjar. Un cop a bord es deixaven portar per mitja dotzena de voluntaris enfundats en equips de protecció que els guiaven a través d’una gimcana: deixa l’armilla aquí; posa els peus durant deu segons en aquesta safata de clorina; gel hidroalcohòlic a les mans; prendre la temperatura. Tot mentre se’ls agafaven les dades (edat, nacionalitat...).

Paola Tagliabue, una doctora milanesa avalada amb sis mesos de lluita aferrissada contra el virus a la seva ciutat, respirava alleujada al comprovar que cap passatger presentava símptomes. “Identifiquem cada passatger amb un número i posem una cinta vermella al canell als que tenen símptomes. Avui, però, totes les cintes són de color taronja. Tots semblen sans”, deia la sanitària. En qualsevol cas, no sembla disposada a abaixar la guàrdia. Hi ha quatre dones somalis entre el passatge, dues d’elles embarassades. La Muheen té 19 anys i viatja contenta acompanyada del seu marit. L’Anaf, de 18, en canvi, es va posar a plorar quan Tagliabue li va ensenyar l’ecografia dimecres. Va ser violada a punta de pistola a Líbia.

“A Líbia t’encanonen amb qualsevol pretext, no he vist mai res igual”, explicava el Nasan, un dels dos migrants del passatge procedents de Bangladesh. Aquest noi de 16 anys viatja amb el Sharifal, de 34. A diferència de la resta, no van arribar travessant el desert, sinó que van volar des de Dacca (capital de Bangladesh) fins a Bengasi (a l’est de Líbia), via Dubai i el Caire. Van gastar-se 4.000 dòlars, que es van sumar als 3.000 que els va demanar una màfia després de segrestar-los a Sirte (centre de Líbia). Creuar un país en guerra és, a més de perillós, molt car per a les famílies que assumeixen les despeses dels que es juguen la vida per treure’ls de la misèria.

Cua per al lavabo

De moment tots dos fan cua per entrar al lavabo, un procés tediós en què cal ruixar-se les mans amb clorina abans i després d’accedir-hi, de la mateixa manera que les xancletes i la tassa del vàter. Ningú protesta per l’exasperant demora, ni tampoc per les constants indicacions d’ajustar-se la mascareta com cal. De vegades la tripulació ho fa assenyalant algun dels gràfics visibles per tota la coberta. La resposta dels migrants sol ser posar-se una mà al cor, expressant disculpa i agraïment alhora.

“Jo ho entenc, però és que em noto marejat i necessito aire”, es disculpa l’Aziz, un marroquí de 28 anys que ha passat els dos últims anys a Líbia. Era sastre, un treballador especialitzat dels que escassegen al país-pastera per excel·lència. Però allà no hi havia futur, ni tampoc a casa seva. Diu que estar a Líbia ha sigut dur, però que no li han posat les mans a sobre, “com sí que els passa als negres”. A tocar seu, el Younoussa, un jove de 16 anys de Benín, és el primer a confirmar-ho. En els tres anys que ha passat a Líbia l’han arrestat quatre vegades. Dels cops i les pallisses fa temps que en va perdre el compte, així com de la quantitat total que la seva família va haver d’enviar per pagar cada rescat.

“Quan arribarem a Itàlia?”, pregunta, i s’ajusta la mascareta. Ningú ho sap. Atès que el salvament es va produir a la zona de recerca i rescat maltesa, toca demanar port a l’illa estat. Mayordomo ja ens ha dit al pont que no espera resposta de Malta i que el següent pas serà picar a les portes de Roma. Paciència és el que espera ell dels nouvinguts i de la tripulació.

Terrible precedent

Sense anar més lluny, el vaixell mercant Maersk Etienne va rescatar 27 migrants en aigües malteses a principis del mes d’agost i encara continua esperant. El mateix Robert Maersk, director executiu del gegant del transport marítim, denunciava en el seu compte de LinkedIn “el terrible precedent per a la flota mercant global” que suposa el cas del Maersk Etienne. “No hi ha cap registre fins a la data d’un cas d’abandonament com aquest per part de les autoritats”, afegia Maersk. Per a Mayordomo, es tracta d’un capítol més d’una acció global que busca fer desaparèixer la flota de rescat del Mediterrani central.

“El primer cop va ser el reconeixement oficial d’una zona de recerca i rescat sota jurisdicció líbia [l’agost del 2017], un país que incompleix la majoria dels requisits legals, entre ells el d’oferir un port segur. A això se li suma la falta de cooperació dels estats veïns [Malta i Itàlia], la campanya de criminalització dirigida contra les ONG, l’assetjament administratiu a través de controls cada cop més estrictes als nostres vaixells...” El resultat de tot això, resumeix el català, és que l’ Open Arms és l’únic vaixell de rescat a la zona en aquests moments. Les xifres corroboren el seu discurs: segons dades de l’Organització Internacional per a les Migracions (IOM), cap a 20.000 migrants han aconseguit arribar a Itàlia des del mes de gener, una tercera part del total de l’any anterior. Els morts superen els 400, però aquesta xifra són només els confirmats.

És l’ofensiva administrativa la que reté els vaixells al port. D’entre els últims a operar a la zona, el Seawatch 4 (d’una ONG alemanya) està en quarantena al port de Palerm després del seu últim rescat, el Louis Michelle (patrocinat per l’artista Banksy) està retingut a Marsella després de desembarcar-hi els seus passatgers i l’Alan Kurdi espera a Borriana, on va atracar al mes de juny, després de ser retingut un mes abans a Palerm.

‘Zona neta’

Després de la primera nit a bord, els 83 migrants de l’ Open Arms fan cua per rebre un plat d’arròs i llegums de mans d’aquests éssers blancs. Més d’un acabarà de menjar sense ni tan sols adonar-se que no són els que els van rebre a bord, ni tampoc els que van passar la nit a coberta. La tripulació que fa guàrdia canvia sigil·losament cada tres hores: n’entren quatre i en surten quatre, però tots van vestits amb els equips de protecció que els cobreixen de cap a peus, cosa que fa que tots semblin iguals.

Carlos Hidalgo, professor de primària i socorrista barceloní de 30 anys, intenta trencar la distància amb els migrants somrient amb els seus ulls blaus sota un visor de protecció, o atrevint-se a pronunciar un grapat de paraules de cortesia en àrab que serveixen per trencar la barrera de la mascareta. “En situacions tan extremes com aquesta fer-los sentir còmodes i fora de perill és gairebé tan important com donar-los menjar i aigua, però no és fàcil sota aquest escafandre”, lamenta Hidalgo, subscrivint un sentiment compartit per tota la tripulació.

Pren el relleu de David Hoces, un canari de 46 anys ara concentrat en no saltar-se cap pas en el trànsit cap a la proa: gel hidroalcohòlic a les mans abans de treure’s la mascareta i les ulleres de protecció -tal com els han ensenyat en un dels molts brífings que s’han fet a bord- i, després, el primer parell de guants per treure’s la granota amb l’altre parell. O era a l’inrevés? Hoces ho confirma en un document que detalla els passos a seguir i que està enganxat a l’entrada del “tallafoc”. Deu segons dret sobre la safata de clorina, després toca ruixar-se les botes amb un esprai desinfectant per acabar dutxant-se a la zona segura, abans d’haver de tornar-hi. Serà aviat, perquè tot just 48 hores més tard els rescatats a bord ja sumen gairebé 300. Ara només queda aigua per a tres dies i hi ha nens i gent malalta, així que, arran del silenci ensordidor de Malta, s’ha demanat port també a Itàlia. El vaixell navega en standby entre Lampedusa i Malta mentre continua esperant resposta. Es veu Europa pel costat de babord i pel d’estribord.

stats