OBSERVATORI DELS EUA

La temptació nixoniana de Trump

Només dos presidents dels Estats Units han gosat cessar la persona que els investigava. Fa 40 anys Richard Nixon va acomiadar el fiscal especial del Watergate. Un cas sonat que va arrossegar, en l’anomenada “massacre del dissabte a la nit”, la dimissió del fiscal general i del seu adjunt, que es van negar a seguir les ordres del president. La jugada li va sortir malament a Nixon, que va acabar dimitint perquè l’ impeachement s’acostava implacablement. Ara Trump ha fet un pas tant o més arriscat. Ha cessat el director de l’FBI, James Comey, quan l’agència federal està immersa en una investigació sobre les relacions entre l’equip de campanya de Trump i Rússia. Un cas que posa especialment nerviós el president, que veu qüestionada la legitimitat de la seva victòria. El neguiteja el protagonisme i la cobertura mediàtica que està tenint la connexió russa. I quan Trump s’irrita, tendeix a deixar que l’estómac prengui el comandament. Des de l’anunci del cessament de Comey, la Casa Blanca ha anat canviant les versions sobre els motius de la decisió, amb abundants contradiccions que han culminat amb Trump desmentint públicament els seus portaveus i el seu vicepresident. Al menú de la polèmica s’hi ha afegit el sopar del 27 de gener entre Trump i Comey. Fonts pròximes a l’excap de l’FBI expliquen que, entre plat i plat, Trump va demanar una promesa de lleialtat que va ser denegada; Comey només va comprometre’s a ser honest. Si això fos cert, es destaparia un possible motiu per al cessament: tenir algú més lleial, més dòcil, al capdavant de la policia federal. La legislació busca tot el contrari. El nomenament per a 10 anys del director de l’FBI pretén garantir-ne la independència, per sobre dels canvis en la presidència. És una d’aquelles subtilitats que no interessen a Trump, que ha amenaçat Comey perquè calli brandant unes hipotètiques gravacions de les seves converses (una altra similitud nixoniana).

Un escàndol de desenllaç incert

Trump ha obert una crisi de proporcions enormes i desenllaç incert que li està fent mal. Els demòcrates reclamen que es nomeni un fiscal especial per garantir la credibilitat de la investigació del cas Trump-Rússia. La demanda no prosperarà. La gran majoria de republicans segueixen encara fidels a Trump. Aquest cas ha obert escletxes, i alguns republicans han criticat Trump, però són la minoria. El gruix del partit es manté fidel al personatge que els ha obert les portes de la Casa Blanca després de vuit anys patint Obama. Si amb aquesta arriscada decisió Trump pretenia matar el tema rus, ha aconseguit tot el contrari. Ha revifat el foc que volia apagar. Les especulacions i els dubtes sobre les possibles connexions de Trump amb Moscou dominaran el panorama polític nord-americà durant mesos. Un president acusat d’interferir en l’FBI en benefici propi; un desastre de comunicació de la Casa Blanca, enxampada amb falsedats que ha hagut de corregir; la credibilitat de l’FBI compromesa, i la perspectiva d’un debat agitat quan la persona elegida per Trump per substituir Comey a la direcció de l’FBI passi les audiències al Senat són els efectes d’un cessament que desprèn autoritarisme. A Nixon, el president del Watergate, li va sortir el tret per la culata quan va cessar el fiscal que l’investigava. Al president del Russiagate, la jugada també va camí de sortir-li cara.