L’eco dels tabús
Tenim una relació estranya amb la mort, tan propera i tan absent alhora. Un exemple és que molta gent deixi de llegir aquest article a la primera frase. Perquè no ens agrada parlar de les absències ni del dolor. I encara menys de persones joves que decideixen treure’s la vida. És complicat i no en sabem, perquè ens falta pràctica, eines i referents. La millor manera de crear estigmes en lloc d’atendre necessitats és convertir-les en tabús.
Un reflex d’això és el recel que va despertar la sèrie 'Por trece razones', que narra en primera persona els motius que van dur al suïcidi Hannah Baker, una adolescent de 17 anys que patia assetjament a l’institut. Va captar absolutament l’atenció del públic jove d’arreu del món, perquè parlava de la vida a classe, a casa, d'amors, desamors i il·lusions trencades. Ara, a les portes del llançament de la tercera temporada, torna a haver-hi controvèrsia per l’escena en què Baker es treu la vida de forma explícita i agònica. Netflix, com a resposta, ha decidit editar l'últim capítol de la primera temporada i eliminar els fotogrames que trencaven el tabú.
L’argument és que una recerca als EUA mostra com l’estrena de la sèrie el 31 de març del 2017 coincideix amb un repunt de suïcidis consumats en els tres mesos següents –període en què el nombre de joves que van decidir posar fi a la seva vida va pujar un 22% respecte a la mateixa època en els anys anteriors–. Aquest fenomen, els pics a l’alça que succeeixen el tractament públic d’un cas, es coneix com l’efecte Werther, en clar homenatge a la novel·la de Goethe. Es parla en certa manera de 'contagi' i les xifres ens porten a pensar que, com menys se’n parli, millor. El que no es destaca és que el mateix article afirma que les consultes als serveis d’ajuda i prevenció també van augmentar fins a un 33%.
En definitiva, hi ha una necessitat real d’abordar-ho i de poder oferir acompanyament. La problemàtica és massa complexa per caure en lectures fàcils. Posem-nos per un moment al cap d’una persona jove que està passant per una situació de patiment insuportable, que sent que la seva vida és una merda i creu que morir seria la millor opció. És la confluència d’un seguit de factors individuals, familiars i d’entorn que cap visió externa té dret a menysprear o infravalorar. Perquè hem crescut en el que els experts anomenen invalidació emocional: no ploris, no t’enfadis, no t’ho prenguis així. Només ens falta dir: “Empassa-t'ho i somriu”.
Desconec la proporció real en què l’escena editada és l’empenta definitiva que fa passar dels pensaments a l’acció, però amagar-la sona a victòria de regust limitat. El primer consell dels experts és no mostrar situacions explícites per no “donar idees”, però això es desmunta també en la recerca perquè és una minoria la que ho fa seguint el mètode Baker. Passar dels pensaments a l’acció requereix molt més que uns fotogrames, tret que ja ho tinguis decidit i per tant no ho provoqui però sí precipiti la decisió.
En l’era digital els tabús s'ensorren en silenci, perquè allò que no expliquem els adults es pot descobrir fàcilment, empesos per la curiositat innocent i sense marc de referència per entendre-ho. ¿Quants portals, blogs, xats o tutorials sobre les millors maneres de treure’s la vida poden haver trobat en la seva recerca de sentit? I la majoria de vegades això pot passar des del mòbil en qualsevol moment i sense que ningú ho noti. Aquí topem amb la paradoxa del tabú, que per protegir la pau mental desproveïm d’espai comú per aprendre i acompanyar en allò que no sabem gestionar. És el mateix contrasentit que ens duu a demonitzar els mòbils, com si prohibir-los eduqués.
Podem mirar cap a una altra banda i censurar sèries que apel·len de manera directa, però de moment el suïcidi és la segona causa de mort a l’Estat en persones d'entre 15 i 29 anys (per darrere dels tumors). Si agafem tota la població, els suïcidis dupliquen la taxa d’accidents de trànsit. Benvinguts siguin els consells dels experts per a la indústria de l’entreteniment i la comunicació sobre com tractar el suïcidi i altres aspectes sensibles per evitar els efectes crida, però potser ens aniria millor si entenguéssim aquestes sèries com una via fonamental per interpel·lar als joves que travessen moments difícils. Són nous llenguatges, nous formats que parlen a cara descoberta i sense complexos. Joves que veuen altres joves encarnant les seves mateixes batalles, ficcions que emanen comprensió i empatia, amplificant l’eco del buit causat pels tabús.
