La Lliga descodificada

Marquetinià i PublicistaVoler escriure un article diferent d’aquest campionat i no escriure’l. Aquest és l’exercici. Tot va començar a l’agost, i a l’agost les Lligues no semblen Lligues. El Barça va començar-la disposat a combatre el decaïment i la fatalitat que el sacsejaven després de ser fulminat pel Madrid a la Supercopa. Al començament, Messi era el Barça i el Barça era Messi. La moció de censura a la directiva era l’últim desafiament amb què va haver de lidiar Leo per imposar el futbol a l’entorn. L’argentí no té límits.

Descobrint Paulinho

Tercera jornada i descobrim Paulinho, algú diferent. Va venir per això mateix, per envair l’àrea des del darrere. Un Dembélé de vidre se’ns trenca a Getafe i la primera visita al Girona acaba en una festa d’un equip intractable. Messi per acció o per omissió. Tot gira al voltant de l’argentí, fins i tot quan el marquen a l’home i no toca pilota. Valverde guanya adeptes.

Silenci al Camp Nou

Primer d’octubre. El Barça silencia el Camp Nou en un partit inanimat. L’actualitat de l’1-O no era el futbol. La falta de còmplices al vestidor va comportar que el partit es jugués. Va ser un esdeveniment furtiu. L’autoestima avala el Barça, mentre segueix omnipresent Messi. Encara no se sap ben bé què se li pot demanar ni a què aspira aquest equip, discontinu i camaleònic, però caldrà començar a prendre-se’l seriosament. A mitjans d’octubre, Messi segueix sent letal. Mentrestant, Ter Stegen blinda la porteria. Valverde se sent estrany a Bilbao, però no tant per guanyar-hi sinó per jugar amb el millor jugador del món. Al Camp Nou, un dia Alcácer fa de Messi, perquè l’astre sigui el millor fins i tot quan descansa. Valverde mostra un pla per a cada partit. I Umtiti es converteix en inesborrable quan l’equip s’abona a la serietat, la sensatesa, la fiabilitat, enfront de la grandiloqüència, l’espectacle i la brillantor de què tant ha presumit el Barça.

Renovar Messi

Un títol de cançó, quaranta-cinc dies, en un article en què un preocupat Serrat demana que s’acabi el viacrucis de la renovació de Messi. Bartomeu el tranquil·litza trucant-li. Quan arriba el millor futbol obtenim el pitjor resultat. Dinou pals a la Lliga just quan comença el desembre. El Barça comença a descomptar punts. Tot i això, la jerarquia de l’equip segueix basant-se en dos pilars: Messi i Ter Stegen. La grandesa del Barça s’associa al 10 i a l’1. Messi iguala Gerd Müller i el Barça resultadista descobreix un jugador de rendiment immediat, Vermaelen.

Regal de Nadal

Per Nadal, un regal per als culers amb l’atracament al Bernabéu. El Txingurri va saber jugar amb el sistema nerviós del Madrid i, després de desxifrar Cruyff, Guardiola i Luis Enrique, va deixar en evidència Zidane. Messi passa de solista a jugador d’equip. Abans de la tornada de vacances, Víctor Valdés anuncia que apaga el llum després de la seva desavinença amb el món del futbol. Ell va ser el seu únic rival. I, de passada, un regal de Reis per als culers: Coutinho, una necessitat, no un capritx. En el retorn a la competició el Barça demostra que no vol tallar el seu cordó umbilical amb La Masia. Sergi Roberto es reivindica a si mateix i a la classe mitjana de la plantilla. Anoeta viu la reconquesta. Suárez dirigeix un equip contra les cordes. Quatre gols seguits per demostrar que el conjunt català vol aquesta Lliga. Mascherano ens diu adeu. Se’n va a la Xina. Va venir per complir un somni i, set anys després, se’n desperta. Comença la segona volta. El Barça és una màquina de matar. Disset victòries i tres empats en vint jornades. La pegada de Messi i Suárez soluciona els partits bons i els dolents... i també els pitjors. Torna el derbi, Piqué decideix ser-ne el protagonista del principi a la fi; abans, durant i després, al camp, a la grada i a la sala de premsa. Al febrer l’equip és insípid i li cal tornar a aprendre a guanyar. Debuta un anecdòtic Yerry Mina. La victòria en la visita a l’Eibar només és l’escalfament per descodificar la visita de Stamford Bridge. Debuta el Girona al Camp Nou i torna la millor versió del 10. A les Canàries es perd un punt més per falta d’autoritat i jerarquia, i l’àrbitre Mateu Lahoz recorda que també li agrada jugar en els partits del Barça. Que arribi aviat el videoarbitratge.

Un triomf clau

El partit amb l’Atlètic a casa és clau. Davant els matalassers, la dictadura de Messi torna a marcar el compàs de la Lliga. El fil conductor de les victòries es diu Leo. El futbol del Barça es mira amb els ulls de Messi des que es va morir Cruyff i va tocar el dos Neymar. André Gomes fa públic el seu infern. A partir d’ara canviarà xiulets per aplaudiments a l’estadi. Els culers som curiosos i únics. Enfront de l’exequip de Valverde, el Barça amb dues cares guanya amb ofici. Nou jornades i 11 punts d’avantatge són el botí. A Sevilla, 47 segons van ser suficients per empatar un partit que el Barça no havia jugat durant 87 minuts. A la ciutat andalusa es demostra que el desequilibri del contrari depèn de Messi, de la mateixa manera que l’equilibri propi va a càrrec de Busquets. El futbol del Barça és com la vida mateix, a estones divertit, fins i tot lúdic, i a vegades pesat, també sofert, tot i que acostuma a acabar bé perquè juga Messi.

El pas per Roma

La Lliga és el que passa abans i després de la catàstrofe de Roma. El València serveix per despertar-se i per batre el rècord de partits invictes a la competició. La carta de navegació de l’entrenador no canvia després del naufragi de la Champions. L’entrenador té deu fixos i l’onzè el determina el rival. Davant el 10 melancòlic i capcot, Suárez és determinant. Viatge a Vigo la setmana de la Copa. Rotació massiva. Setze anys després un onze sense cap jugador del planter. L’actuació coral pletòrica de la final de Copa és el prolegomen del partit davant el Dépor que ens ha fet guanyar la Lliga. És la Lliga de Messi, i el crac és com un forat negre, s’ho menja tot. És la Lliga de Valverde, ha demostrat que té seny i sentit comú. La primera Lliga de Valverde de l’era Messi. Si volgués tancar l’article copiaria un titular d’algun periodista talentós com he fet amb tot aquest article. El relat de la Lliga no és meu, és dels professionals de la premsa: solament he copiat i enganxat el que ho resumia millor. Un article coral que explica una gran Lliga amb un protagonista omnipresent: el petitó més gran.