23/01/2022

Casa meva

3 min
Àlex Mendoza, periodista.

Andorra la VellaEn Buzz Aldrin és, sense dubte, la persona més patriòtica que conec. Ser el segon home en trepitjar la lluna i un veterà de la guerra de Corea, alguna cosa hi tindrà a veure. Me’l vaig trobar per casualitat pels passadissos de les oficines de la NASA, a Washington, mentre gravava una història per a un programa de televisió colombià, i com a bon reporter era irresistible la idea d'aconseguir una entrevista amb el company del viatge de Neil Armstrong i Michael Collins, que el 20 de juliol de 1969 van aterrar per primera vegada a la història un vehicle tripulat a la lluna.

D'entrada no va voler parlar amb mi, ni tampoc amb la meva cap que també era allà i va tractar d'intervenir-hi; ni tan sols va aturar-se a parlar amb nosaltres. El va molestar que volguéssim acostar-nos sense una cita prèvia amb el seu assistent, i el seu seguici d'acompanyants va començar a bloquejar-nos el pas. Per sort una científica colombiana a la qual estàvem gravant quan va aparèixer el comandant Aldrin va intercedir en el nostre favor i va aconseguir que el veterà s’aturés i ens escoltés.

“Comandant” -li vaig dir amb un fil de veu, nerviós, perquè estava parlant amb una llegenda.- “Venim de molt lluny i tornem demà a casa, podria fer una excepció i atendre'ns 20 minuts per a una entrevista?”.

Ens va mirar amb un gest sever i ens va a clavar els seus ulls d'un blau tan profund com el cel del dia que es va enlairar cap a la lluna feia 50 anys, i va etzibar: “Jove, vostè mai ha estat tan lluny de casa com ho he estat jo; mai ha estat tan sol, ni ha necessitat tant aprofitar el temps en un viatge com l'he hagut d'aprofitar jo. Aquesta, encara que no ho cregui, és casa seva també, miri on miri estarà a casa seva; Des d'allà a dalt no podria distingir on comença i on acaba casa seva, perquè tot el condemnat planeta és la seva casa, la nostra casa. Parli amb el meu assistent, pacti una cita i torni quan vulgui”. I va marxar per una enorme porta de vidre i mai més vaig tornar a veure’l.

 

Fa gairebé set anys d’això i encara no he pogut agendar una entrevista amb ell. Ara visc a Andorra, treballo a la Agència de Notícies Andorrana i dirigeixo un programa de televisió a RTVA . Potser avui no estic ni tan lluny de casa meva, ni tan sol, com ho va estar l’Aldrin el 1969, ni amb els ulls del planeta sencer seguint cadascún dels meus moviments. Però hi ha una cosa que sí comparteixo amb ell: la necessitat punyent que el temps fora de casa valgui la pena.

 

Cada migrant, cada persona que surt del seu país i s'estableix a centenars o milers de quilòmetres de casa seva, carrega un rellotge gegant dins l'ànima que l’impulsa a fer que cada dia fora valgui la pena. Ningú es llença a la incertesa de la mar en una pastera per diversió, ni travessa caminant milers de quilòmetres de les selves centreamericana i mexicana per viure una aventura a l'altre costat del Río Bravo, si no hi hagués una força major que l'empenyés a deixar-ho tot per buscar un millor futur.

Segons el departament d'Estadística, a juny del 2021, 46.044 persones que viuen a Andorra són estrangers amb autorització de migració en vigor, és a dir, més de la mitat de la població és migrant. Jo soc un d'ells; he vingut a treballar, a ajudar a construir un país millor; he trobat en aquestes muntanyes una llar meravellosa la qual em sento feliç d'anomenar-la casa meva. Potser l’Aldrin tingui raó, potser no estic tan lluny de casa com podria pensar-me, però esclar, no tots els migrants del món comparteixen la meva sort ni tenen una tribuna per expressar-se -alguns ni tan sols tenen drets- i sobre això parlarà d'ara endavant aquesta columna.

Per cert, l’Aldrin assegura, i ho va explicar àmpliament en una columna del Washington Post, que, a parer seu, el futur de la humanitat passa per una gran migració de la nostra espècie a Mart, sota la direcció dels Estats Units, òbviament.

stats