Els fronterers: qüestió de justícia

El problema principal és que els fronterers tenen menys drets a banda i banda de la frontera, és a dir, a Andorra i a Espanya. Per tant, són ciutadans amb els mateixos deures i no tenen els mateixos drets

A la Seu d’Urgell i també a tot l’Alt Urgell existeix la figura del treballador fronterer.

Així doncs, què vol dir? El que distingeix al treballador fronterer del migrant clàssic és el fet que el fronterer resideix en un Estat i treballa en un altre. L'emigrant abandona el seu país d'origen per residir i treballar en un país diferent del seu. En canvi, el treballador fronterer té una doble vinculació nacional, en funció dels seus llocs de residència i de treball.

A nivell de normativa de la UE, el terme 'treballador fronterer' designa tot treballador que desenvolupi la seva activitat laboral en el territori d'un Estat i resideixi al territori d'un altre Estat, al qual torna, en principi, cada dia o almenys un cop per setmana.

Doncs bé, en el cas que ens ocupa, el treballador fronterer és que el que viu a la nostra comarca i treballa a Andorra.

De quants treballadors estem parlant? Si veiem les dades publicades a la pàgina web d’estadística del Principat d’Andorra (estadística.ad), ens trobarem que l’any 2007 hi havia 2.105 fronterers i ha anat evolucionant fins als 1.389 fronterers l’any 2014.

Així doncs, entre el 2007 i el 2014 hi ha hagut una reducció d’un 34% de fronterers.

Cal tenir en compte que, a la Seu d’Urgell, la població activa era de 6.817 persones a l’any 2011 (actualment és inferior), segons dades de l’IDESCAT. Com que la majoria de fronterers es concentren a la Seu d’Urgell, si comparem les dades de població activa i població fronterera, el resultat és que els fronterers suposen un 20,38% de la població activa. Aquesta xifra és més que considerable i, per tant, no es pot obviar.

Durant l’any 2015 va continuar aquesta tendència a la baixa. Bastanta gent està marxant a viure a Andorra. Per què es produeix aquest fenomen?

A grans trets, es produeix per tres problemes bàsics: la fiscalitat, els drets laborals i la cobertura sanitària.

Fins l’any 2015, abans de l’adopció de l’IRPF al nostre país veí, els fronterers havien de fer la declaració de la renda i pagar l’IRPF de tots els ingressos guanyats a Andorra l’any anterior, la qual cosa suposava una gran despesa econòmica.

Afortunadament, al pagar l’IRPF al Principat d’Andorra i no ser considerat aquest país com a paradís fiscal, actualment els rendiments de treball percebuts per activitats laborals fins un límit de 60.100 euros n’estan exempts.

Una altra cosa és si parlem de drets laborals. Si un resident a Espanya (un fronterer) perd el seu treball a Andorra, no té cap dret a rebre cap ajut econòmic, mentre que un resident a Andorra té dret, mentre romangui aturat, a uns 400 euros, aproximadament, durant un màxim de 18 mesos. D’igual manera, un fronterer que hagi perdut la seva feina a Andorra tampoc té dret a cap tipus de subsidi a Espanya. Per tant, en aquest cas, ens trobem que els fronterers són especialment vulnerables al fenomen de l’atur.

L’altre gran problema és la sanitat. En un moment en què tothom es posa les mans al cap si es qüestiona la universalitat del sistema sanitari, cal dir que els fronterers NO tenen el dret d’utilitzar el sistema sanitari espanyol si no és pagant els serveis prestats.

Un dels exemples de discriminació més gran és que els fills d’un fronterer no tenen cobertura sanitària a Andorra, quan cotitzen el mateix que qualsevol resident a Andorra, perquè preval el lloc de residència dels fills. També es posa en relleu aquest problema quan els treballadors fronterers es desplacen per Europa: com que Andorra no és membre de la Unió Europea, tampoc tenen cobertura a la sanitat pública, ni ells ni els seus fills.

Així doncs, el problema principal és que els fronterers tenen menys drets a banda i banda de la frontera, és a dir, a Andorra i a Espanya. Per tant, són ciutadans amb els mateixos deures i no tenen els mateixos drets.

Un dels problemes principals que pateix la Seu d’Urgell i l’Alt Urgell, en general, és la despoblació. Per tant, no ens podem permetre perdre ni un sol habitant més.

Hem d’intentar assolir mecanismes que ens permetin superar aquesta injusta situació. Per exemple, un conveni transfronterer amb Andorra per gaudir del seu sistema de salut; tornar a aconseguir que els fronterers puguin tenir la targeta sanitària (cal recordar que durant un temps això ja era possible) i recuperar un subsidi d’atur per a tots aquells que hagin perdut la feina i es puguin trobar en risc d’exclusió social.

No poden continuar essent ciutadans de segona. El repte és gran. Posem-nos a treballar al més aviat possible!