La visita

Totes les visites tenen el valor que tenen, és a dir, aquell que nosaltres li vulguem donar. Cadascú, doncs, valorarà l'estada a Andorra durant 23 hores del copríncep francès, François Hollande, en funció de la seva escala de valors i de prioritats, tot i reconeixent d'entrada que la seva visita ha estat un esdeveniment molt destacat en la vida quotidiana andorrana.

M'hi ha sobrat, però, excessiva reverència, excessiu vassallatge al poder, excessiva teatralització i èmfasi en com d'orgullosa i contenta n'està Andorra de tenir un copríncep com el francès. I més quan el propi Hollande, en una lucidesa que entenc pròpia del seu càrrec com a president d'una república i els valors que representa aquest sistema polític, ens diu ben clar que el futur és a les nostres mans, que el poble és el sobirà i només d'aquest en depenen les decisions que han de marcar el rumb del nostre país.

La frase pronunciada per Hollande al bell mig de la plaça del Poble dient que el copríncep no es posarà mai en els afers interns del país perquè el poble andorrà és l'únic sobirà, segur que en un primer moment, i amb l'eufòria de l'esdeveniment, va ser celebrada per molts, sobretot en aquells que estem alineats en la defensa de les llibertats personals i col·lectives, però per damunt de tots en dos temes que han sacsejat el debat polític els últims temps: el de l'avortament i el del matrimoni homosexual.

En fred, l'anàlisi crec que pot ser molt diferent, per dues raons. Primer, perquè certament el poble andorrà és sobirà, però tots sabem que el nostre sistema democràtic és imperfecte, que només tenim dret a vot una quarta part de la població i que no hi ha voluntat d'una reforma que possibiliti l'ampliació de l'espectre electoral: perquè com més electors, menys control de vot, més difícil saber qui vota què, més dificultat per exercir pressió damunt del ciutadà.

I segon, perquè el copríncep francès sap molt bé que si aquesta minoria del país que pot votar un dia decidís fer un pas valent a l'hora de legalitzar l'avortament, per exemple, la institució del coprincipat s'acabaria: sense copríncep episcopal, no hi hauria copríncep francès, una situació que els polítics actuals encara no estan disposats que arribi. La frase d'Hollande, doncs, queda bé, s'adiu al pensament d'un republicà, però traslladada i aplicada a Andorra perd força i contingut.

Hauran de passar encara una o dues generacions, les que ja hauran superat complexos i lligams històrics, abans que a Andorra no veiem passes decidides cap a l'equiparació en matèria social amb els països més avançats del nostre entorn. El procés d'acostament a Europa només es planteja en termes econòmics i financers, però molt poc en termes socials i de drets de les persones.

I una darrera qüestió. En Ferran Goya ens hi ha fet memòria aquests dies a través de les xarxes socials, ens ha fet menjar cues de pansa i ens ha recordat la duresa amb què van ser tractats els dispositius i les mesures aplicades per part del Govern de Jaume Bartumeu durant la visita de l'anterior copríncep francès, Nicolas Sarkozy. L'oposició, molts d'ells ara a la majoria i molts d'altres que aspiraven a ser-hi, van criticar amb duresa el tancament dels comerços i van fer múltiples referències a la cèlebre pel·lícula de Luís García Berlanga, 'Bienvenido, Míster Marshall', per definir els preparatius de la visita. Aquest cop no els hem sentit piular.