Publicitat
Publicitat

Bolt reclama el seu lloc entre els immortals

El jamaicà obté el tercer or consecutiu als 100 metres en reeditar les victòries a Pequín i Londres i aspira a retirar-se amb nou medalles d’or

Els dos cops al pit després de creuar la línia d’arribada eren un missatge clar que Usain Bolt vol marxar de Rio com a immortal. El jamaicà està decidit a inscriure el seu nom al costat de les grans figures de la cita olímpica. Michael Phelps, Katie Ledecky i Simone Biles hauran de compartir la fotografia final amb Bolt, que ahir va aconseguir el seu setè or olímpic, el tercer consecutiu en els 100 metres després dels èxits de Pequín i Londres. Carl Lewis, l’únic capaç de revalidar títol fins ara, ja ha quedat enrere.

El velocista va engrandir la seva llegenda amb una marca de 9.81, vuit centèsimes millor que l’americà Justin Gatlin i per davant del canadenc André De Grasse, 9.91. Bolt va imposar la seva supremacia sense necessitat de dinamitar el cronòmetre. “Ha perdut velocitat, no és el Bolt de Berlín”, sintetitza l’exatleta Loles Vives, que s’esperava una “millor marca” en la final després de la impressió que li havia causat el jamaicà en unes semifinals en què havia dominat amb absoluta autoritat la seva sèrie. Com diu Vives, el d’ahir no va ser el Bolt que l’any 2009 -avui fa justament set anys-, als Mundials de Berlín, va destrossar els registres amb una marca de 9.58, un rècord del món al qual els experts de la matèria donen encara molts anys de vida.

A punt de complir els 30 anys -ho farà diumenge, el dia de la clausura dels Jocs Olímpics-, el jamaicà no té la punta de velocitat que havia demostrat en els seus millors anys, però aconsegueix convertir en normals unes marques exclusives per a uns quants privilegiats. Una dada reflecteix la dificultat per retornar al nivell de Berlín: des del 2012, quan va penjar-se el segon or a Londres, no rebaixa la barrera dels 9.70.

Un motiu per explicar el 9.81 d’ahir és el nivell dels altres competidors que van donar-se cita a Rio. “L’any passat es va trobar amb rivals molt forts, però aquest any ha sigut la final més fàcil per a ell, guanya amb el temps més fluix, ha tingut menys competència perquè la resta no han arribat en bona forma”, argumenta l’exatleta Alberto Ruiz per explicar els registres del jamaicà sobre el tartan brasiler. Això sí, veient les imatges de la cursa Ruiz està segur que el campió olímpic va reservar-se alguna cosa: “Si hagués necessitat 9.70 per guanyar segurament ho hauria aconseguit, el vaig veure molt superior a la resta”.

Velocitat punta

Malgrat aquesta superioritat, Bolt no va posar-se al capdavant de la cursa fins a l’últim tram de la prova, quan les seves llargues cames es despleguen poderoses, 95 quilos i 196 centímetres avançant a tota velocitat sense trobar rival. Entre els 60 i els 80 metres és on el jamaicà imposa la seva llei. “Aguanta més la velocitat que Gatlin, que té una sortida més explosiva. Tothom perd velocitat als últims metres, però ell aguanta millor que ningú”, explica Vives. Bolt necessita més distància per posar a ple rendiment les seves “palanques”, que li permeten fer els 100 metres en menys passos que la resta: ahir, 41. Els 11 primers amb la mirada abaixada, clavada al tartan, fins que agafa velocitat de creuer i aixeca la mirada desafiant.

En aquest tram dels 60 als 80 és quan Bolt va arribar als 44,72 km/hora a Berlín, la velocitat més alta que s’ha aconseguit mai en una pista d’atletisme, superior als poc més de 43,5 km/hora que va aconseguir ahir a Rio. En el tram final de la carrera Bolt és imparable, mentre que pateix en els primers 40 metres, quan els rivals poden posar-se per davant, com va fer el veterà Gatlin, que als 34 anys tornava a la primera línia després d’una llarga sanció per dopatge. A Bolt li costa “la posada en acció”, explica Vives, que diferencia respecte “al temps de reacció”. El jamaicà va tardar 0,165 centèsimes a reaccionar quan es va donar el tret de la sortida a la final. Un temps baix, millor fins i tot que el que havia tingut en altres carreres. El que més li costa, explica l’exatleta, és que les cames, donada la seva estructura anatòmica, comencin a moure’s a tota velocitat. I aquest factor, la posada en acció, és més important que la capacitat de reacció dels atletes. “Fa la sensació que no surt bé, però no és cert, fa la carrera de sempre”, resumeix Ruiz.

Petita novetat

A Rio, el corredor més ràpid del planeta va fer una carrera clàssica, però amb una petita novetat que no s’escapa als ulls de Loles Vives. Una correcció gairebé imperceptible per als no iniciats: entre el primer i el segon pas, Bolt arrossegava la punta del peu lliscant per sobre del tartan per “no volar tant” i “contactar” ràpidament amb la superfície. Un estil peculiar -i imitat per molts altres corredors- que li va estar a punt de costar més d’un disgust en forma de caiguda. Sense anar més lluny, l’any passat al Mundial de Pequín. Ahir aquest segon pas va ser diferent, sense lliscar tan arran de terra. “No és un canvi de tècnica, sinó una petita correcció”, remata Ruiz per secundar l’anàlisi de la seva companya.

Queixes pel poc descans

I el jamaicà va aconseguir el seu tercer or després de córrer les semifinals només 78 minuts abans. Un fet que no va agradar gens a l’atleta, crític amb l’organització. “Em sentia genial. Si hagués tingut més temps entre la primera cursa i la final, potser ho hauria fet millor. Estava cansat després de guanyar l’or. No m’havia passat mai”, va explicar sense embuts: “No hem tingut temps per descansar. És ridícul”. A les semifinals va fer 9.86, deixant-se anar en els últims metres, un temps pràcticament idèntic al de Pequín (9.85) i Londres (9.87). En aquelles dues finals, amb 117 i 145 minuts respectivament de descans, va abaixar el crono fins als 9.69 i 9.63.

Tot i les àcides paraules cap a l’organització, Bolt no va amagar mai la rialla perenne que ha mostrat des que va convertir-se en estrella mediàtica, un cop superat el desencís que va tenir als seus primers Jocs, a Atenes, l’any 2004: amb només 17 anys va lesionar-se al bíceps femoral en la prova dels 200 metres, i va rebre fortes crítiques al seu país. Una mala experiència que va portar Bolt a posar-se en mans de Glen Mills, l’home que el va catapultar a l’èxit, tot i reconèixer que el seu deixeble mai ha sigut un “ workaholic ”, és a dir, un atleta que ha basat la seva grandesa en el fet de treballar més que ningú altre.

A Rio se’l va veure còmplice amb la càmera durant la presentació dels atletes, quan els nervis afloren. Fins i tot, enmig d’una entrevista, un cop penjat l’or, va aturar les preguntes d’un periodista per acostar-se al sud-africà Wayde van Niekerk, que va destrossar el rècord de Michael Johnson als 400 metres, i felicitar-lo efusivament.

Bolt somreia a l’espera de les dues últimes cites abans de retirar-se. Les dues proves, 200 metres i el relleu de 4 x 100, que l’han de convertir en “immortal”, com ell mateix explicava ahir. “És irrepetible, el millor velocista de tots els temps. En els 200 és fins i tot més superior a la resta”, explica Ruiz, que considera que Bolt ha sabut “gestionar molt bé” la maduresa, seleccionant les competicions en les quals ha de competir per arribar en el millor estat de forma a les grans cites.

Una manera d’evitar ensurts, com el que va tenir aquest any, i que va posar en dubte la seva participació a Rio. El velocista va haver de recórrer novament al doctor alemany Hans-Wilhelm Müller-Wohlfahrt, que ja l’havia tractat en els seus inicis, quan el va ajudar a superar els problemes als isquiotibials que li produïa l’escoliosi que patia, una desviació a la columna que li reproduïa problemes musculars a la part posterior de la cuixa. Bolt va curar-se a temps i va arribar als Jocs convençut d’allargar el seu regnat com l’home més ràpid del planeta, reclamant el seu protagonisme entre els escollits de Rio. El rei de la piscina i el rei de la pista es converteixen en immortals al mateix temps.